divendres, 20 d’octubre de 2017

G. Deledda - Còsima




Sa giòvana si nde fiat pesada; no aiat minetzadu ma si nche fiat essida sena saludare. Sennor Antoni no at naradu nudda a sa famìlia, mancari totus si esserent abistos de sa bìsita e esserent oriolados. Ma su sero etotu, a tardighinu, cando totus fiant giai corcados e su mere ebbia fiat ischidadu in s'aposentu de pràndere leghende unu nùmeru betzu de s'Unità cattolica, allutada, sa rivista sua preferida, fiat acaèssida una cosa istrana. Totu in unu calicunu at tzocadu a sa lèbia sa gianna de domo. Sennor Antoni at abertu e mancu unu momentu at dudadu de s'iscopu de cussa bisita insòlita. Sa carrera fiat a s'iscuru, ma in su crarore chi beniat dae su passaditzu, isse at pòdidu bìdere, in su giannile, che in una pintura a fundu iscuru, una cona gigante bestida de furesi cun ragas groghitzas, chi teniat chìgia de dimòniu. Sa cara in colore de brunzu fiat inghiriada dae una barba a collana, niedda che ala de corvu; teniat sas lavras russas sambinas e sos ogros, cun sos chìgios che sos de sa sorre de sos bandidos ma meda prus bundantes, teniant sa pupia manna e su biancu biaitu.
    - Pèrdidu so, - pensat sennor Antoni, ma non mustrat nemmancu de iscantzare lavras pro cuare sa fortza sua. A fatu intrare cussu òmine e at bidu chi nointames esseret pessone de carena massitza, si moviat silenu e lèbiu che crabolu; in sos pees, mannos, teniat botas de pedde ruza presas suta de sas ghetas de furesi: botas de òmine chi costumat a cùrrere de fura e chi si nche franghet in pagas oras dae su logu de su disacatu, a manera de tènnere un'iscusa segura.
    - Custu, istanote, m'istrangùgliat, - pensat, ma lu faghet intrare etotu a s'aposentu bonu, lu faghet sètzere in su mègius logu a in antis de sa mesa, ma non s'impressat a lu cumbidare a bìere pro li fàghere cumprèndere sa seguresa sua.
    Sena l'àere preguntadu nudda, s'òmine comintzat a faeddare: sa boghe sua est bàscia ma pasada; sa paràula pria, atinada.  E deretu sennor Antoni suspirat sulenadu ca totu in s'òmine podet èssere farsu, fintzas s'ograda, ma sa boghe mai, mancari chirchende de la mudare. E sa boghe de cussu òmine chi pariat unu tziclope faladu dae sos montes rocosos a nde ghetare carchi cosa chi no li andaiat a gèniu, fiat sa de una pessone sàbia. S'argumentu fiat s'afitu de su litu de lande a sos Sanna, sos bandidos. Isse no at naradu chi fiat unu favoridore, antzis unu còmplitze, galu lìberu ca fiat tropu abbistu e atinadu pro s'iscobiare; e in prus mancu isse si lu creiat: at naradu chi fiat un'amigu issoro, ca fintzas sos disgratziados sunt dignos de tènnere amigos, in mesu de tantos inimigos chi los fiant pessighende  che catziadores a sirbones, pro sa neghe ebbia de s'indipendèntzia fiera issoro. Custos inimigos giompiant finas a su puntu de negare a sos frades su paschìngiu de sas gamas e de sos tàgios de porcos in terra de cristianos: duncas sennor Antoni fiat pregadu de s'apenare de sos animales e de sos meres issoro.
    - Custu est su dinari, dughentos, treghentos iscudos, su chi cheret vostè, sennor Antoni.
    E nd'at bogadu  dae petorras unu portafòliu presu cun una corria e fiat leende a nde bogare su dinari: sa manu nuda de s'àteru at firmadu sa sua e no l'at lassada andare mentres chi sos ogros craros de su galantòmine fiant tentende de rùpere in sos ogros iscuros de su gigante che unu pitzinnu fidutziosu movende·si in unu padente ispinosu seguru de b'agatare unu caminu. E l'at naradu:

    - Amigu meu, bois ischides chi sa cosa non si podet fàghere.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada