dijous, 19 d’octubre de 2017

G. Deledda - Còsima




Òdios de famìlias, disìgios de vindita, pregiudìtzios de onore fiant pro su prus su printzìpiu de custos fatos de sàmbene chi batiant dolores e lutos in sa vida de sa bidda e de cussòrgias intreas. Su tzeracu, in prus,  infrorigiaiat sas proas de sos bandidos cun sa fantasia sua, e isse etotu si lassaiat leare dae un'ammaju dannàrgiu chi li faghiat istantariare bisos de libertade, de proas in ue su rebelde a sas leges podet mustrare totu su coràgiu chi tenet, s'abilesa, sa fortza de s'ànimu suo, su minisprètziu pro su perìgulu e pro sa morte. Isse fiat una genia de anàrchicu chi, non podende agualare sa sorte de sos òmines e liberare·si de su fadu suo de pòveru e tzeracu, cheriat destruire su bene de sos àteros e fàghere una potèntzia sua, una règula de vida diferente dae sa sòlita. In cussu tempus, bandidende in sos sartos de sa bidda, bi fiat una banda de òmines bene armados, prontos a totu, fintzas agiudados,  pro amistade, complitzidade o timòria, dae una retza ampra de favoridores. Sos dugones fiant duos frades, giòvanos meda, orrorosos, fintzas crudeles, nant chi; sa raighina de s'òdiu issoro contra de sa comunidade fiat un'ingiustìtzia chi aiant sufridu, una cundenna pro unu delitu chi no aiant fatu, cundenna chi no ischitiant ca si fiant dados a bandidare. B'at de nàrrere però chi, o pro natura issoro, o pro èssere arrenegados dae sa mala sorte chi aiant tentu, non respetaiant su bene angenu; a manera chi in pagos annos s'aiant fatu una sienda manna: teniant terras, domos, fiados, tzeracos e pastores. Una die, in s'istiu coladu, una fèmina giòvana, agiomai una pitzinna, si fiat presentada unu mangianu in domo de segnor Antoni preguntende si podiat faeddare cun isse. Su mere de domo l'at retzida in s'aposentu in ue contivigiaiat sos afares suos e l'at preguntadu, de bonu coro, ite cheriat. Fiat bestida a sa moda biddaresa, teniat sa cara pàllida e dèchida, cun duos ogros nieddos mannos e chìgios calcos chi isvelaiant unu caràtere forte. E cun umiltade at naradu:
    - In su monte Orthobene, vostè tenet unu litu de èlighes, chi ogni annu arrendat a paschìngiu de lande pro sos porcos. Lu dìamus chèrrere arrendare nois s'istajone chi benit.
    Est giai arrendadu, - li rispondet sennor Antoni. - Pro tres annos lu tenet Elias Porcu, su proprietàriu de bestiàmene.
    - Elias lu lassat cun agradu, si vostè lu cheret.
    - Non creo chi lu podat lassare cun agradu, ca nd'at bisòngiu mannu.
    - Si vostè bi lu cumandat, Elias lu lassat deretu.
    Assèliu e detzisu, cun su pùngiu suo nidu in sa mesa, s'òmine li torrat:
    - Deo no apo obligadu mai a nemos a fàghere una cosa chi no esseret giusta.
    - Ma fintzas custa diat èssere una cosa giusta, ca frades mios nde tenent bisòngiu, pro pasturare su tàgiu de porcos in logu de lande elighina; e totu sos mere narant chi los tenent giai arrendados, ma no est beru.
    - Deo no isco su chi podent nàrrere sos àteros; su chi isco deo est chi su litu meu est giai arrendadu, e bastat! at acabadu pesende·nde su pùngiu, ma deretu però l'at torradu a pònnere subra de sa mesa; sos ogros suos però aiant leadu giai sa lughe pràtina e lughente che s'atzàrgiu acutadu.
    Sa giòvana non tzediat: fintzas sos ogros suos lughiant, nieddos suta de sos chìgios gherreris.
    - Ma vostè a l'ischit chie sunt frades mios? - E sigomente s'àteru non mustraiat peruna curiosidade, at annantu fiera, agiomai si gloriaret de èssere parente de addàlides: - Frades Sanna sunt. Sos bandidos.
    E tando sennor Antoni at iscantzadu lavras.

    - Mancari esserent sos sete frades de sa paristòria, sos bandidos chi ant dadu su nùmene issoro a sos montes in ue si cuaiant, deo apo a mantènnere sa paràula cun Elias Porcu. E bastat, - at torradu a nàrrere, custa borta addobbende su pùngiu che cando sigillaiat una lìtera cun sas òstias coloradas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada