dissabte, 1 de juliol de 2017

G. Deledda - Còsima





GRAZIA DELEDDA 

CÒSIMA


Presentatzione

Oe comintzo sa publicatzione de sa tradutzione chi apo fatu a su sardu de "Cosima", s'ùrtimu romanzu de Gràtzia Deledda, publicadu in su 1937, un annu a pustis de sa morte de s'iscritora.  Est unu romanzu autobiogràficu iscritu in tertza pessone, manera custa chi li permitit una narratzione ràpida, chi apassionat su letore e chi lu leat a manu tenta pro chi non perdat s'atentzione. Est su romanzu de sa maduresa prena de s'iscritora nugoresa, est una genia de testamentu in ue sos ammentos suos e sas esperièntzias essint a pìgiu cun sa fortza de una bajanedda chi bisat de divènnere un'iscritora famada. Aiat giai otentu su Prèmiu Nobel in su 1926,   sa segunda iscritora, a pustis de Selma Lagerlöf, a retzire su prèmiu prus importante de sa literadura mundiale.  Sa cuntzessione de su Nobel a s'iscritora sarda aiat creadu però unu pagu de trèulu in sos ambientes literàrios italianos pro motivos vàrios: fiat una fèmina, teniat una formatzione iscolàstica chi si firmaiat a sa cuarta elementare, fiat autodidata e teniat unu caràtere riservadu e a tesu dae sos ambientes literàrios de s'època.  
Est una làstima chi oe in die siat un'iscritora agiomai ismentigada.  Deo la chèrgio ammentare cun custa tradutzione de s'ùrtimu romanzu suo a su sardu , limba de su pensamentu suo prus ìntimu e fungudu, limba chi, a bortas issa traduit in italianu, mescamente in su faeddare dialògicu de sos romanzos suos.
Ispero chi sa letura de "Còsima" siat unu praghere pro chie la leghet sa prima borta e pro chie la torrat a lèghere, in sa limba materna de s'iscritora nugoresa.

******



 



Còsima



    Sa domo fiat simple ma cumbeniosa: duos aposentos a pianu, mannos, unu pagu bàscios, cun pamentu e bòveda de linna, illatados a carchina; s'intrada fiat partzida in mesu dae unu muru: a manu destra s'iscala, sa prima rampa de iscalinos fiat de granitu, su restu de pedra bàina; a manu manca unos cantos iscalinos nche falaiant a cantina. Su portaleddu massitzu, firmadu cun unu crocu mannu de ferru, teniat unu batidore chi dobbaiat che unu marteddu, e unu passadore e unu frìsciu cun sa crae manna cantu sa de unu casteddu. S'aposentu a manu manca intrende si trataiat a impreos vàrios, cun unu letu artu e tostu, un'iscriania, un'armàriu mannu, de nughe, cadreas agiomai ruzas, impagiadas, bernitzadas cun alligria a biaitu; s'aposentu a manu destra fiat su de pràndere, cun una mesa de castàngia, cadreas che sas àteras, una tziminera a pamentu de terra. Nudda àteru. Una gianna massitza fintzas issa e firmada dae crocos e passantes, fiat s'intrada de coghina. E sa coghina, che in totu sas domos de famìlias mannas, fiat su logu in ue s'istaiat de prus, su prus caente de vida e de intimidade. Bi fiat sa tziminera, ma bi fiat fintzas unu foghile in mesu, sestadu cun bator pedras longas e a in susu, a artària de òmine, apicadu cun bator funes a sas traes russas de sa bòveda de canna innieddigada dae su fumu, unu cannitu in ue bi fiant belle semper leende fumu pro los intostare, unos cantos pischeddos minores de casu berbeghinu chi isparghiant su fragu a inghìriu. E apicada a unu bìcu de su cannitu pendulaiat una làntia antigòria, de ferru nieddu, a bator bicos; una genia de frijoleddu cuadradu, cun unu lughìngiu nadende in mesu de s'ògiu acaradu a unu bicu. De su restu totu fiat simple e antigu in cussa coghina manna, arta, bene illuminada dae una bentana acarada a s'ortu e dae un'isportellitu mòbile de sa gianna de sa corte. In su cugione a curtzu a sa bentana bi fiat su furru, chi pariat unu monumentu, bene fraigadu, cun tres forreddos in s'oru; in unu brasieri a costàgiu a custos si remuniat die e note, alluta e cugugiada de chisina, unu pagu de bràsia, e suta de sa pica de pedra, a ogros a sa bentana, non fartaiat mai unu pagu de carbone in un'ajone; su màndigu però pro su prus si coghiat in su fogu de sa tziminera o de su foghile, in trìbides mannos de ferru chi si podiant impreare fintzas comente setzidòrgios. Totu fiat mannu e massitzu, sos trastos de coghina, sas padeddas de ràmene istagnadas cun incuru, sas cadreeddas a inghìriu de sa tziminera, sos parastàgios pro sos istèrgios, su pistone de màrmaru pro pistare su sale, sa mesa e sa cònsola pro bi pònnere, a prus de sas padeddas, un'istèrgiu mannu de linna semper prenu de casu gratadu, e una corbuledda de arvutu cun su pane de òrgiu e s'aùngiu pro sos tzeracos.
         Sos ogetos pròpios de sa coghina fiant in s'iscansia; aco' una filera de làntias de latone e a probe, pro las prenare, s'ampulledda de s'ògiu cun su tzugru longu sìmile a unu trastu de alchimista: e su còngiu de terra cun s'ògiu bonu, e unas cantas cafeteras, e sas tzìcheras antigas rujas e grogas, e sos pratos de istagnu chi pariant fintzas issos bènnidos dae carchi iscavadura de tempos antigòrios; e a ùrtimu su tazeri pastorale, o siat una safata de linna cun unu tuveddu in un'angrone pro su sale.
         Àteros ogetos biddaresos daiant a su logu unu colore caraterìsticu: una sedda apicada a su muru a curtzu a sa gianna e acanta unu sacu longu tèssidu in lana ruza, chi serviat de manteddu e de manta pro su tzeracu; bi fiat una bèrtula de lana, e in su cugione de sa tziminera un'istuja de giuncu, arrodulada, in ue a de note dormiat, cando fiat in bidda, su tzeracu, pastore o massaju chi esseret.
         In  sa pica non bi fartaiat mai unu labioleddu de ràmene prenu de abba umprida dae su putzu de sa corte, e subra de unu bancu una broca de terra cun s'abba de bìere, batida cun matana dae su càntaru a tesu dae sa bidda. S'abba tando fiat unu pessamentu, e in s'istiu si nde mediat ogni gùtiu; semper chi non benneret una bona falada de abba a prenare sa tina assentada suta de su ruone de sas teuladas: cun totu chi s'innetu prus a incuru, fatu a s'asciutu, faghiat agradàbile totu sa domo.

              

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada