dimecres, 28 de juny de 2017

Nazim Hikmet - Cantas bellas fèminas b'at in su mundu



Cantas bellas fèminas  b'at in su mundu

Cantas bellas fèminas b'at in su mundu
cantas bellas bajanas
s'acarant in sas terratzas de sa tzitade

cuntempla·ti·las betzu
cuntempla·ti·las e in s'interi chi sos versos tuos
si faghent craros e lughentes

a su matessi tempus
deves cuntratare, pro illongare sa vida
cun sa morte chi tenes a costàgiu tuo.

dimarts, 27 de juny de 2017

Nazim Hikmet - Su postinu


                                                   
                                                  Custa poesia la dèdico a babbu, chi fiat postinu


Su postinu

Novas de sa pàtria, de s'òmine, de su mundu,
novas de sos pugiones, de sos animales, de sas àrbores,
a mangianile e a mesu note
apo giutu a sos òmines
in sa bursa
de su coro meu.

A pitzinnu cheria fàghere su postinu,
ma su postinu de a beru, non che sos poetas.
Cun bìculos de lapis colorados
disignaia retratos de postinos,
disignaia, che sos pitzinnos in terra,
isbessiadu
ma esatu,
disignaia postinos
in sos libros de geografia
e in sos romanzos de Jules Verne.

Aco' un'òmine in cuguddu.
Sos canes sunt tirende su trazu in s'astra.
In sos pacos postales
e in sos botes de cunserva
lughet s'aurora boreale.
Istrinta sa chintòrgia un'àtera istampa,
passo s'istrintòrgiu de Behring.

E como so cun sa bursa in s'istepa
suta de su pesu de sas nues,
distribuo lìteras de sordados
e bufo late tèbiu.

O puru camino
in una carrera chimentosa,
e chirco un'indiritzu.
In ue est custu nùmene?
In sa bursa mia
tèngio novas bonas ebbia,
ispera ebbia.

O puru, aco'
sa traschia, su nie,
iscurigore in sa bentana.
Una pitzinnedda est malàida,
brusiende dae sa calentura.

Cantu est longa custa note ...
Calicunu est tzochende in sa gianna:

"Posta!".
Sos ogros de sa pitzinnedda
abbàidant che fioralisu dae s'iscuru.
Cras a mangianu
su babbu
at a essire dae presone.
E pròpiu deo, postinu, l'apo agatada inoghe,
pròpiu deo in sa nie e in s'astrau
apo giutu a custa pitzinna
sa nova prus bella de su mundu.


A pitzinnu cheria fàghere su postinu,
mancari chi in sa Turchia mia
custu est unu traballu grae:
in sas lìteras b'at dolore e tristura,
pagas bortas carchi nova bella.



diumenge, 25 de juny de 2017

Salvatore Satta - Sa veranda - cap V(b)



Si cunfessant gasi, cara a unu giùighe chi non b’est. E como chi sunt totus a sa muda, e su mudìmene torrat a fascare pessones e cosas, cussu longarione de Pavia, chi si nch’est dormidu leadu dae unu sonnu pedrale, fintzas isse leat a contare, respirende a cròculos e frùschidas, s'istòria sua mìsera.
         Comente li narant tuba a sa maladia e pipa a su termòmetru, narant bomboniera a su concu ue si rùspiat e garibaldinos a sos rùspios rujos. Sos batzillos sunt tzilighertas minores, e fintzas tilighertas mannas segundu  sa mannària.
         A sero,  cando  sa campana sonat in fines  sa essida dae su traballu, sunt suspiros de liberatzione chi si lìberant cin abbolotu, e est un’afiotulare·si de gente a su cariacària in su portellitu de sa disinfetzione pro lassare, cada unu, su frutu de sa giorronada sua. Su passadissu est totu un’apeddada de bombonieras, pro s’atàpidu de sos cobercos. Est tzertu chi su dotore Dettweiler Geheimhofrat non si podiat immaginare, donende·los a s’umanidade,  sas facultades musicales de custas cascieddas birdulinas. 
         Fintzas a eris, su portellitu faghiat de cuadru a una cara de brùscia. Una cara totu prena de neos, su nare che una castàngia, largu cantu fiat longu. Deviat tènnere, custa fèmina, una malinnidade sena làcanas, ca mentres totu sas àteras tremulaiant a s’abbaidada de sas mòngias, issa nono e s’aiat fintzas mutzadu sos pilos a sa criadurina: e gasi cussa mìsera piluca li rodiaiat dae destra a manca e dae manca a destra cando regolliat sas bombonieras.
         Bellu triballu fintzas cussu!   
         E eris, custa rudda, at dadu una proa de sa lughe divina chi at impastadu puru su ludu suo. Una mòngia, comente naraiat issa marchende sas paràulas, l’at segadu sa matza propassende·nche ogni làcana; issa tando, dae su laboratoriu de alchimista, cun una boghe chi mai nemos l’aiat intesa, l’at  abboghinadu chi fiat una mandrona, e chi su Paradisu non si lu diat balangiare a palas suas. Ma sa cosa no est acabada in cue. Nde brincat, non m’ammento prus si dae su portellitu o dae sa gianna, fora dae sa tana e, urulende che unu forasdòmine: “Dade·mi su chi mi tocat”. E su diretore chirchende de l’asseliare. Issa però: “Dade·mi su chi mi tocat”. E dadu l’ant su chi li tocaiat; tando leat su telèfonu: “Emmo,” narat “una meda bella, sa prus bella chi tenides “.
         Duas oras a pustis una vetura est isbuvonende in sas cuidas de s’istrada, e si firmat a ogros a su sanatòriu. Che semper, a ogni boghe chi nde pigat dae su mundu, totus current e s’acarant: est una vetura bòida e noa; it'at a èssere?  E acò chi totu in unu, in mesu a duas filèrinas de gente, de murmutos e de rìsidas,  caminat cussa pòvera bruscia. Paritzos li bident pro sa prima borta su corpus, galu giòvanu, chi reet sa conca de semper: ma issa como est totu bene tramunada, cun una capita a coa de puddu; e in manu tenet una capellina de moda carchi annu in antis. Passat in mesu de sas cumpàngias in bestire biancu, sena mancu si girare, nche brincat in intro de sa vetura, s’incarcat in conca sa capellina cun sas manos ròidas dae sos àtzidos, e partit che lampu, isbatulada che istratzu dae un’ala a s’àtera, in una nue de fumu acru e de prùere.
         Sas mòngias aiant fatu s’iscabulada che sas puddas a su seru de s’astore. Nd'apo agatadu una, prus a tardu, in su passadissu, e mi fiat pàrfida catzende fogu dae ogros. Ma forsis fiat s’impressione mia ebbia.


         Benènnida, sorre nie!  Custu mundu ammiràbile chi tenimus a in antis de ogros  fiat comintzende a nos isvilire pro sa monotonia de cartulina (in veranda ant fantasticadu ogni tipu de progetu: dae sas cadeas longas boladoras a sos sanatòrios dismontàbiles); e como tue, sena ammùina peruna, nos nde donas un’àteru prus biu, prus alligru, prus bellu.
         Bi nd’at pro ti beneìghere, pro sa ditza chi isparghes in mesu a sos òmines: ca nudda los allegrat prus de custa gràtzia tua, gasi leve chi l'acumpàngiat unu sensu de tebiore, e su fritu, su fritu malu, cun sos carignos tuos, iscumparit.
         Ma sa ditza de sos òmines no est un'ispetàculu durche, sorre istimada: e mancari non siat s’amore e su binu, ma s’arcanu ebbia de sa bellesa tua chi los abbolotat, semper sa cuntentesa issoro pesat burdellu, est tzacotera, violenta, e agiomai faghet rimprànghere s'infadu de sas oras de ogni die.  
   E como, intendende lu ses?  Pavia, istracu de tzirriare in farsitu: “come l’è bella, come l’è bella”,  nd’at bogadu una traessa dae sa cadrea longa sua e est a s'addobba addobba in terra, chi paret chi lu paghent pro custu; e Fulanu e Sutanu si sunt postos a cantare paris una cantzone, chi podet èssere fintzas nostàlgica, ma est prena de brutura, chi dat a sa nostalgia unu colore chi no li deghet; e un’àteru cuddae giosso s’est tremende e li ballant sas dentes in s’ascu de sa frebba; in totue est un’abbolotu, in cuntrastu cun su mudìmene tuo divinu.
         Beneita sias, sorre nie, pro sa ditza chi mi donas.
         Deo so su pitzinnu chi unos annos a como  apretigaiat  su nare in sos bidros, in s’aposentu  chi  su lugore de sa tziminera daiat vida.  Tue ses falende che tando (ca  ses su “nie de tando”) cun s’abbundàntzia de sa gratzia de Deus, chi non tenet medida. Rigas nidas tremulosas traessant s’aera e s’ogru las sighit, las chircat, las cunfundet, mentres chi su coro brincat dae s'emotzione e sa lavras iscantzant unu risu.      
         E mama, at a èssere galu cuddae giosso, acucada in su cadreone? E babbu, cussu murrione, at a tènnere galu sos pees subra de su trìbide de sa tziminera, e su fumu de sas botas suas s’at a misciare in s'aera cun su de sos titzones? Deo, tando, abbaidaia addae de sos bidros su riflessu màgicu de su fogu chi pariat brusiende subra su nidore tuo: una frama bia e briosa, che sa de intro, ma sena s’alligria de sas ischintiddas.  
         Chèrgio torrare a vìvere, inoghe, ispèrdidu de su totu, su bisu de tando. Sa tziminera nch’est a tesu, su trìbide intre sas cosas betzas, chisina in totue: ma in mesu a sa molinada de sos frocos tuos chèrgio bìdere semper sa cona arcana de sa  frama chi non morit. A cussa frama, isterro sas manos: e issas – miràculu – paret chi trasparint, pro lughe verdadera e calore.
         Sorre nie, s’illusione de oe mi consolet de sa realidade imbeniente. E s’ammentu de custa alligria m’aorret nessi s’ingiustitzia, cando sa terra at a èssere totu unu ludrau,    e sos ogros anneados ant a chircare in mesu a su ludu unu cugione in ue su pe, afunghende·che, non s’imbrutet de te.



divendres, 23 de juny de 2017

Nazim Hikmet - Ti ses istracada de su pesu meu



Ti ses istracada de su pesu meu

Ti ses istracada de su pesu meu
ti ses istracada de sa manos mias
de sos ogros mios de s'umbra mia

sas paràulas mias fiant fogu
sas paràulas mias fiant putzos fungudos

at a bènnere sa die sa die totu in unu
as a intèndere a in segus tuo
sa trata de sos passos mios
istesiende·si-nche

e cussu pesu at a èssere su prus grae