diumenge, 28 de maig de 2017

S. Satta - Sa veranda - cap. III(a)



III


       Vigevano si fiat acordadu cun su tziu a si cambiare de logu; ma  pro pagu tempus ebbia: finas a sas ùndighi. Como l’apo a costàgiu meu; e cun sa boghe sua nasina orrorosa, mi introduit in sos mistèrios de s’arte sua. At leadu sas iscarpas mias chi fiant dormitende suta de sa cadrea longa e, che unu majàrgiu leghende sas pijas de sa manu, at chertu lèghere in sa punteta, in sa sola,  in sos tacones, in su carcàngiu, s’istòria issoro. Deo l’apo rispostu chi de istoria non nd’ischit, e chi cussa, a su prus, est  anatomia. M’at abbaidadu iscunfidadu.   
         Como est leende matana a mi cumbìnchere chi su de su sabateri no est unu mestieri ma un'arte. Si isse pensat gasi, pro ite nono? De su restu, m’at dadu una bella letzione (pro cantu Pavia li siat cracariende, dae sa cadrea sua, chi est tontu che becu), e deo dae como in antis apo a fàghere bella figura, a s’ocasione. Isse narat chi no est sa sola chi faghet tracheddare sas iscarpas noas, comente creet sa gente,  ma una limbata intro sa sola chi si movet si no est  afissada cun sas puntzitas. Sa gente presumida bi tenet a custa diligura: ma Verona, mancari andet a passos lèbios che puma, non resessit a fàghere callare cussa forrigajola e l'abbòghinant dae totue: unu pagu de ògiu, unu pagu de ògiu, atapat sos pees a terra e nch’imbolat sas iscarpas ue sos venetos cantadores che las ant semper imbiadas.  In su “hortus conclusus”,  tradutzione lìbera e nostàlgica de unu latinista retiradu.

         Comente sutzedit, a bortas,  in su puddàrgiu, chi cussu crèculu perpetuu de fecundidade atata  totu in unu s’abbolotat, e ira e bòrulos e fùria s’atroboddant in unu burdellu tzegu; gasi in custu murrùngiu eternu de sa veranda cando non cando su tonu de sas paràulas creschet, e si pesant unas cuntierras  de una violentzia de non bi crèere.    
         S’allega nostra De crepida fiat in su prus bellu, e totu in unu intendimus a unu ammatanadu che forasdòmine. Contra non s’ischit cale inìmigu, isse allegaiat chi in su cuadru de avisos de sa diretzione bi nd’aiat unu chi naraiat: Si pregat a totu sos malàidos – in contu de: Pregamus a totu sos malàidos.
         “Sa cosa assurda est chi su diretore nche siat rutu in una cacofonia gasi vulgare”.
         Sos pàrreres sunt discordos, e cada unu annanghet su contributu suo de tizchìrrios. Sas pàràulas “cacofonia vulgare”  ant etzitadu sos ànimos, e chie las at bogadas a campu nd’at una bona parte in contra, e bi las repitint pro isfregiu. La sunt illonghende meda e deo so isetende de badas chi si ghetent sas manos a subra; ma in finitia chie at naradu cussas paràulas si nde pesat, e passende·mi acanta   murrùngiat:
         “Mègius a tratare cun furones chi non cun ignorantes”.
         Tenet sa cara afidigada, sos ogros rujos che fogu, e est a bèmidas. Sa disputa a priu a priu si nche fiat morende intre rechestas de callare e rìsidas, e acò chi  totu in unu una paràula, bolende a seguru subra de sas alas de carchi dimòniu, nche fiat ruta subra de cussa chiscùgia. Fiat una paràula infogada, ca nde fiat bènnida dae su fundu de sa veranda, in ue àtera gente fiat in chimentu pro un’àtera resone.  Su fogu leat fintzas a s’ala nostra e no istentamus a ischire de ite si tratat. Sunt disputende, in s’ìnteri chi  su tziu non parat de si sinnare, de sa birghinidade de Nostra Sennora. Como sa veranda paret  unu contzìliu ecumènicu.
         Un’omineddu  chi no at cròmpidu sos trinta annos, isfiguradu dae su male, cona  bia de sos pessamentos suos, chi resessit fintzas a impònnere, faeddende nasinu  cun ritmu a piga  e fala,  che narende a isse etotu:
         “Si Nostra Sennora fiat bìrghine, Ispìridu Santu o non Ispìridu Santu, Santu Giusepe fiat corrudu. A pàrrere meu, si aeret fatu comente fatzo deo cun mugere mia,   un’ànghelu, ma chi a ogni ora  l’imbiaia a domo su fatorinu cun un’iscusa, s’Ispìridu Santu non diat èssere  intradu“.
         “A seguru, ca s’Ispìridu Santu bi l'imbiaiat vostè belle fatu òmine”  riet a iscarcàlliu unu, a  manu manca.
         “Chie at naradu custas paràulas, chi mi las nàrgiat in cara e isprichet sas malignidades suas”  tzìrriat cussu omineddu. Ma, sena mancu fàghere a tempus a intèndere chi est corrudu, acò chi duos, tres, bator teòlogos l’aticant infervoridos, e ogni paràula isvanessit in su matzimurru de sos cunsensos, dissensos, rìsidas, frschios,  borròghinos.
         Su tziu si nche fiat pesadu e si nche fiat tzucadu.
         Paulus su minudu (comente lu muto deo), s’acurtziat a mie:
         “A ti nde cheres abigiare!”.
         E iscònchinat. Istat un'iscuta mudu e:
         “Deo, mì, non creo in Deus. Mi paret de non bi àere mai crèidu. Ma su frastimu mi faghet s’àscamu. Non t’isco nàrrere sa resone pretzisa: ma est  gasi. Est una cosa prus forte de me “.

                                                                                       (sighit)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada