dissabte, 22 d’abril de 2017

A dormire, a s'ischidare - Gianni Rodari

 


A dormire, a s'ischidare

Custa fiat una pitzinna chi ogni sero, in su momentu de andare a dormire, si torraiat minoredda minoredda:
- Ma', - naraiat, - so una formiga.
E sa mama cumprendiat chi fiat s'ora de la pònnere a dormire.
A sa essida de su sole sa pitzinna s'ischidaiat, ma fiat galu minoredda minoredda, totu  issa b'istaiat in su cabidale e n'avantzaiat finas unu pagu.
- Pesadi·nde, - naraiat sa mama.
- Non potzo, - rispondiat sa pitzinna, - non potzo, so galu tropu minore. Como so che una mariposa. Iseta chi torre a crèschere.
E colada un'iscuta naraiat; - Aco', como so crèschida.

Cun unu tzichìrriu si nde pesaiat dae su letu e comintzaiat sa die noa.

divendres, 21 d’abril de 2017

Su sòrighe chi mandigaiat sos gatos - Gianni Rodari




Su sòrighe chi mandigaiat sos gatos

Unu sorighitu de biblioteca fiat andadu una die a agatare sos fradiles suos, chi istaiant in unu sostre e connochiant pagu su mundu.
- Bois connoschides pagu su mundu, - naraiat isse a sos parentes suos, - e su prus seguru est chi no ischides nemmancu lèghere.
- Eh, giai nd'ischis pagu tue, - suspiraiant cuddos.
- Pro nàrrere, ma unu gat mai l'ais mandigadu?
- Eh, giai nd'ischis pagu tue. Inoghe sunt sos gatos chi màndigant sos sòrighes.
- Ca seis ignorantes. Deo nd'apo mandigadu prus de unu e bos asseguro chi no ant naradu nemmancu: Oja!
- E ite sabore teniant?
- De pabiru e de tinta, mi paret. Ma custu est nudda. E unu cane mai l'ais mandigadu?
- Pro caridade.
- Deo nd'apo mandigadu unu eris etotu. Unu cane lupu. Teniat unas sannas chi non ti naro ... Ma s'est lassadu mandigare, chietu chietu sena nàrrere mancu: Oja!
-E ite sabore teniat?
- Sabore de pabiru. E unu rinotzeronte mai l'ais mandigadu?
- Eh, giai nd'ischis pagu tue. Nois unu rinotzeronte no l'amus mai bidu. Assimìgiat a su casu romanu o a su gorgonzola?
- Su sabore est de rinotzeronte, comente est naturale. E un'elefante, mai l'ais mandigadu, e unu padre, una printzesa, un'àrbore de Nadale?
 In cussu momentu uu gatu, chi fiat istadu ascurtende  a in segus de unu baule, nde fiat brincadu a in foras cun unu miàulu minetzosu. Fiat unu gatu meru e sìncheru, cun mustatzos e francas. Sos sorighitos deretos fiant andados a si cuare, francu su sorighitu de biblioteca chi, ispantadu, fiat abarradu chietu che un'istàtua. Su gatu l'at agantzadu e at comintzadu a giogare cun isse.
- E tue nat chi ses su sòrighe chi màndigat sos gatos?
- Deo, missignore ... Vostè mi devet cumprèndere ... Istende semper in sa biblioteca ...
- Apo cumpresu, apo cumpresu. Tue los màndigas in figura, imprentados in sos libros.
- A bortas, però pro resones de istùdiu ebbia.
- Est tzertu. Fintzas a mie agradat sa literadura. Ma non ti paret chi dias dèvere àere istudiadu unu pagu dae sa realidade? Dias àere imparadu chi sos gatos non sunt totus de pabiru e chi non totu sos rinotzerontes si lassant rosigare dae sos sòrighes.
Pro sorte manna de su pòveru presoneri, su gatu at tentu unu momentu de disatentzione, ca aiat bidu unu rangiolu passende in terra. Su sorighitu de biblioteca, cun duos brincos, fiat torradu in mesu de sos libros suos e su gatu si fiat dèvidu cuntentare de mandigare su rangiolu. 


dijous, 20 d’abril de 2017

Sa tzia Ada - Gianni Rodari

  


Sa tzia Ada

Sa tzia Ada, a betza, si nche fiat andada a istare in un'ospìtziu pro betzos, in un'aposenteddu cun tres letos, in ue bi fiant àteras duas fèminas, betzas che a issa. Tzia Ada at leadu deretu unu cadreone, l'at postu acanta a sa bentana e at isfarfarugiadu unu biscotu sicu subra de sa pedrissa.
- E brava, gasi ant a bènnere sas formigas, - ant naradu sas àteras duas betzigheddas, arrenegadas.
Imbetzes dae su giardinu de s'ospìtziu nde fiat bènnidu unu pugioneddu, at  bicadu gustosu su biscotu e si nche fiat boladu.
- Mi', - ant murrungiadu sas betzigheddas, - e ite est su chi bi ais balangiadu? At bicadu e si nch'est boladu. Comente ant fatu fìgios nostros chi si nche sunt andados peri su mundu, chie l'ischit a ue, e non s'ammentant prus de nois chi los amus pesados.
Sa tzia Ada no at naradu nudda, ma ogni mangianu isfarfarugiaiat unu biscotu subra de sa pedrissa e su pugioneddu beniat a lu bicare, semper a sa matessi ora, puntuale che unu relògiu, e si no agataiat nudda bisongiaiat a bìdere comente si poniat nerviosu.
Coladu unu tempus su pugioneddu nd'at batidu fintzas sos minoreddos suos, ca aiat fatu su nidu e nde li fiant nàschidos bator, e fintzas issos bicaint cun gustu su biscotu de sa tzia Ada, e beniant ogni mangianu, e si no l'agataiant pesaiant abolotu mannu.
- Bi sunt sos pugioneddos bostros, - naraiant tando sas betzigheddas a tzia Ada, unu pagu imbidiosas. E issa curriat, tantu pro nàrrere, passitu passitu, finas a su cantaranu suo, agataiat unu biscotu sicu intre s'imbòligu de su cafè e su de sas caramellas a s'ànitze e naraiat:
- Tenide passèntzia, tenide passèntzia chi so benende.
- Eh, - murmutaiant sas  àteras duas betzigheddas, - si bastaret a pònnere unu biscotu subra de sa pedrissa pro fàghere torrare a fìgios nostros. E sos bostros, tzia Ada, in ue nche sunt sos bostros?
Sa tzia Ada no l'ischiat prus: forsis in Àustria, forsis in Austràlia; ma no poniat mente a cussas duas, isbiculitaiat su biscotu a sos pugioneddos e lis naraiat:
- Mandigade bellos, mandigade, ca si nono no aias a tènnere fortzas pro bolare.
E cando aiant acabadu de bicare su biscotu:
- Como andede·bos·nche. E ite seis isetende? Sas alas sunt fatas pro bolare.
Sas betzigheddas isconchinaiant e pensaiant chi sa tzia Ada esseret unu pagu iscussertada ca, betza e pòvera comente fiat, teniat galu carchi cosa de regalare e non pretendiat mancu sas gràtzias.
Una die sa tzia Ada si nch'est morta e sos fìgios l'ant ischidu petzi a pustis de unu cantu tempus e non nde baliat su tantu de si pònnere in biàgiu. Sos pugioneddos però fiant torrados ogni die in sa pedrissa de sa bentana e protestaiant ca sa tzia Ada no lis aiat postu su biscotu.




dimecres, 19 d’abril de 2017

Teresa sa de sa marmellada - Gianni Rodari





Teresa sa de sa marmellada

In Bosa, a oru de riu, istaiat una fèmina chi faghiat una marmellada meda bona, chi de cantu fiat bona bi la pediant dae Suni, dae Sindia e dae Tresnuraghes. Sa gente, cando  fiat beranu, nde beniat dae totu sas biddas a inghìriu, si setziat in su mururdu abbaidende su riu, colliat unu pagu de murta e luego mutiat sa fèmina de sa marmellada:
- Teresa! - E ite cheret?
- A mi la diat fàghere una marmellada de murta?
- Ello nono!
- A m'agiudades a fàghere una marmellada de pruna?
- Como etotu.
Teresa teniat unas manos de oro e faghiat sas mègius marmelladas de sa Planàrgia e de su Màrghine.
Una die fiat andada a su de issa una fèmina de Santu Lussùrgiu, pòvera, chi pro fàghere sa marmellada non teniat mancu un'imbòligu de lande e tando, in caminu, aiat prenadu su panneddu de ritzu de castàngia.
- Tere’, a mi la faghet una marmellada?
- Cun ritzu de castàngia?
- No apo agatadu àteru ...
- E passèntzia tando, amus a proare.
E Teresa b'at postu totu s'arte sua e dae su ritzu de sa castàngia at fatu una marmellada chi fiat un'ispantu.
Un'àtera borta cussa fèmina de Santu Lussùrgiu no at agatadu mancu ritzu de castàngia, ca sas fògias sicas, ruende, aiant covacadu totu; e nde fiat cròmpida cun unu panneddu prenu de ortija.
- Tere’, a mi la faghet sa marmellada?
- Cun ortija?
- No apo agatadu àteru ...
- E passèntzia, amus a bìdere.
E Teresa, leada s'ortija, l'at postu su tzùcaru, l'at fata buddire comente ischiat fàghere issa e at fatu una marmellada de si nde lìnghere sos pòddighes.
Ca Teresa teniat sas manos de oro e de arghentu e diat àere fatu sa marmellada fintzas dae sas pedras.






Una die fiat coladu in carrera sua su re e fintzas isse at chertu proare sa marmellada de Teresa; issa nde l'at dadu unu pratigheddu, ma su re, leada sa prima cutzarada si fiat buliadu ca una musca nche fiat ruta in intro.
- Mi dat s'àscamu, - at naradu su re.
- Si no esseret istada bona sa musca non bi fiat ruta, - at naradu Teresa.
Ma su re si fiat giai arrabbiadu e at ordinadu a sos sordados suos de nde mutzare sas manos a Teresa.
Tando sa gente si fiat rebellada e at naradu a su re chi si isse nde faghiat mutzare sas manos a Teresa issos li nde diant àere mutzadu sa corona cun totu sa conca, ca concas pro fàghere su re si nd'agatant in ogni contonada, ma manos de oro che sas de Teresa sunt meda prus pretziosas e raras.
E su re si nche fiat dèvidu tzucare a totu manna fua.