dimarts, 7 de novembre de 2017

A. Canu





Su sèmene      

In su sinu 
de sa terra 
su sèmene 
chertat cun s'iscuru
pro essire 
a retzire sa lughe 
gosende
de èssere parte de s'universu 
e crèschere 
che un'ispiga garbosa
beneita
dae su sole e dae s'abba  
madurat su frutu suo
e l'oferit 
in sas manos disigiosas
de sos òmines
chi torrant a partetzipare
a su triunfu de su trigu
chi pro unu momentu 
binchet sa morte. 

                           


La llavor 

En el ventre 
de la terra 
la llavor 
lluita amb la tenebra 
per sortir 
a rebre la llum 
amb el goig 
d’ésser part de l’univers 
i créixer 
com un’espiga gentil 
amb la benedicció 
del sol i de la pluja 
madura el seu fruit 
i l’ofereix 
en les mans ansioses 
dels hòmens 
que participen de nou 
al triomf del forment 
que per un istant 
derrota la mort.



                     

___________________________________________



Ànimas galanas  

S'istiu 
caminat a passos longos
in su campu undulende
de ànimas grogas
ànimas galanas 
ammoddigadas 
de intrinada e de arbèschida
cantant sas lodes
de su frutu
chi tenent in bentre.
Luntanas
dae violèntzia e dillìriu
sa fide issoro
torrat a brusiare
cando s'allumat sa die
gràida de donos
che sos fundos de su pane
chi resant sas oratziones 
isetende 
su cantu de sa farche
su cantu 
de sa morte issoro
pro chi sos òmines vivant.

                           


Ànimes precioses 

L’estiu 
camina a passos llargs 
sobre el camp fluctuant 
d’ànimes grogues 
ànimes precioses 
entendrides 
d’ocàs i de crepuscle 
canten les lloances 
del fruit 
que porten al ventre. 
Llunyanes 
de violència i frenesia 
la fe d’elles 
crema de nou 
a l’inflamar-se del dia 
gràvid de dons 
com les plantes del pa 
que diuen les oracions 
expectant 
el cant de la falç 
el cant 
de llur morir 
a fi que vivin els hòmens.




                             
___________________________________



Cumpàngia galana

terra
cumpàngia galana
de su cantu meu abetiosu
che magma brotat
dae su vulcanu de s'ànima
unu riu ardente
de paràulas
curret finas a su regnu tuo
in ue madurant sos versos
in sas manos mias etzisadas

                           


Preciosa companya    

terra 
preciosa companya 
del meu obstinat cant 
com magma brolla 
del volcà de l’ànima 
un ardent riu 
de paraules 
flueix fins al teu regne 
on maduren els versos 
en les mies mans encantades



_______________________________






Calat su sole   

Calat su sole
carignende 
sos cugiones chietos
de su sero
cun sos nuscos 
de sa chena peri sas carreras 
apeigadas dae gente
currende lestra
a domo sua
in un'aera
beranile de paghe
una frina lèbia
isparghet sa boghe
salida de su mare
traessadu dae unu cau  
cun sa boghe sua bianca. 

                          



Davalla el sol      

Davalla el sol 
llepant 
els racons quiets 
de la tarda 
amb els perfums 
del sopar pels carrers 
pitjats de peus 
que s’apressen 
cap a la casa 
en una primaverenca 
atmosfera de pau 
una llugera brisa 
escampa la salabrosa 
veu de la mar 
travessada de una gavina 
amb el seu crit blanc.


                           
___________________________________





Su cantu de s'ispiga

Deo so
s'ànima sublime
de sa Terra
sa mitza eterna 
crara e generosa
s'unda navigante
de su pane biu
e de s'ispera
lughet in mene
sa bellesa
e sa pelea millenària
de su cantu meu
pro chi ressonet
peri sos cugiones 
prus miseràbiles 
de s'umanidade.

                  



El cant de l’espiga 

Jo só 
la sublim ànima 
de la Terra 
l’eterna font 
limpida i generosa 
l’onda navegant 
del pa viu 
i de l’esperança 
resplendeix en mi 
la bellesa 
i la fatiga mil·lenaria 
del meu cant 
perquè ressoni 
pels racons 
més miserables 
de l’humanitat.

                 

___________________________________________

                     

                      Poesia
                       Sa boghe tua de columba
                       carpit in sa mente mia
                       bentana aberta
                       a s'apretu tuo
                       de illusione e fantasia
                       mi nche giughet
                       a sa corte de su coro
                       e de s'ànima
                       in ue brotant sos versos 
                       madurant che frùtora
                       in unu mudìmene fantàsticu
                       camino in mesu de una gama
                       lughente de paràulas
                        cun s'alligria de su cantu. 


Poesia         
                                              
La tua veu de coloma                          
s’endinsa en la mia ment                   
finestra oberta                                        
a la tua crida                                         
d’il·lusió i fantasia                                 
me condueix                                             
al jardì del cor                                         
i de l’ànima                                                         
on broten els versos                             
maduren com fruits                             
en un fantastic silenci                         
avanço entre un lluminós                
ramat de paraules                                
amb la joia del cant                              


_________________________________




Sero de austu   


Sa bàtida de alas de unu cau marinu
subra de carùmenes de barcas betzas
inghiriadas de dunas de rena.
Sa campana de sa crèsia de su Rosàriu
est marteddende sas oras 
de custu sero de austu. 
Abbàido s'orizonte brusiende
e su sole intrende in mare.
Un'àtera die chi si nche morit,
si faghet bia in su coro sa timòria
in su crèschere de sas umbras.
Podat sa luna allegrare sa domo
cun su lugore suo bonu. 

                           


Tarda d'agost

El batec d'ales d'una gavina
sobre carcasses de velles barques
encerclades de dunes d'arena.
La campana de l'iglésia del Rosari
martelleja el vespre
d'aquesta tarda d'agost.
Esguardo l'horitzó cremar 
i l'endinsar-se del sol en la mar. 
Un altre dia que mor,
en el cor se fa viva la por
al créixer de les ombres.
Pugui la lluna alegrar la casa
amb la seva bona claror.




______________________________________





Sa terra      

S'àtera mama mia 
est istada sa terra.
Sa terra prena de trigu
marina manna e groga
chi apo abratzadu, 
pro l'istimare e no la pèrdere.
S'aradu m'at fatu de maistru
segnore de sos surcos
e de sa terra chi respirat,
in ue riposat su sèmene
e su bisu meu.
Ispiga so istadu de su sartu, 
de su sole e de sos isteddos
e inoghe so in sa terra 
in ue su tempus
consumit sos annos,
asciutende sas raighinas
ue istat sa bàtima de sa vida.

                   



La terra

La mia segona mare 
és estada la terra. 
La terra que aguantava el forment 
ampla i groga marina 
que he abraçat, 
per estimar-la i no perdre-la. 
M’és estat mestre l’arado 
senyor del solc 
i de la terra que respira, 
on reposa la llavor 
i el meu somni. 
Só estat espiga del camp, 
del sol i de les estrelles, 
i aquí estic a la terra 
on lo temps 
va gastant los anys, 
eixugant les reguines, 
on està el bategar de la vida.


                  

______________________________________________



Sa pinna

Subra de su coro meu
pasturant sas paràulas
gosu pro sa pinna mia
pro dare vida a sos versos
chi indeletant sa terra
pintada de ispera
ossìgenu pro s'ànima
e pro s'andare meu 
subra sa pàgina immensa 
de sos pensos mios.
                  
                   


La Ploma 

Sobre el meu cor 
pasturen les paraules 
goig per la mia ploma 
a fer viure els versos 
que delecten la terra 
pintada d’esperança 
oxigen per l’ànima 
i pel meu anar 
sobre l’immensa pàgina 
del meu pensar.



_______________________________________




Tziu Antoni           
                   (su de sas nassas)

Sa carrera de su Càrmine fiat domo sua, 
sa bentanas semper abertas
a sa lughe de sa die e a sa vida.
Setziat in una cadrea betza
tessende rajos de sole 
cun sas manos incrispidas.
Sas nassas de giuncu, 
fìgias de s'ispera
prus forte de sa pena
de sos annos chi current 
a velas ispartas.
Faeddaiat de sos amigos 
chi si nche leat sa terra, 
de sa marina amiga,
de sos òmines chi ponent in s'abba asula,
campanas de lughe, 
de sos pisches de fogu
brinchende in sas retzas de giuncu, 
in su bàntzigu intre sa vida e sa morte.

                           




Xiú Antoni
                  (lo nassaiol)

Lo carrer del Carme era la sua casa,
amb les finestres sempre obertes
a la llum del dia i a la vida.
Seieva damunt de una cadira vella,
amb les mans rugoses
trenava raigs de sol.
Les nasses de jonc,
filles de l'esperança, 
més forta de la pena
pels anys que corren
a veles unflades. 
Parlava dels amics que la terra agafa, 
de l'amiga marina,
dels hòmens que posen sota aigua blava,
campanes de llum,
dels peixos de foc
que salten dins les redes de jonc,
en la gronxadora entre la vida i la mort.




                        
___________________________________















Iscalas de Otieri    

Torro a pitzinnia,
a sas iscalas mias
chi pigant a chelu
arrumbende·si
a sos montes.
Iscalas amigas,
ue sunt sos testimòngios
de su tempus meu inchietu?
Ue est su massaju 
chi m'at cunfidadu
su segretu de sas ispigas?
Iscalinas de ispera
ue sos ogros mios 
si sunt abertos a su sole
e ant bidu
sa vida, andende e benende. 
Custodes de sos donos mios
sos prus puros,
cun bois apo rìsidu e prantu,
apo cantadu sa cantone mia ìnnida.
Iscalas, torrade·mi 
sos bisos mios
e sas bàtimas 
de su coro meu giòvanu, 
pro aguantare su pesu de sos annos.
Giughide·mi·nche in artu, 
in cue susu
in ue sas nues
tenent nidos de rùndines.

                  


  


Escales de Ocier

Torn a la minyonia, 
a les mies escales 
que munten al cel
agafant-se
a les muntanyes.
Amigues escales, 
on són los testimonis
del meu temps inquiet?
On és lo pagès
que m'ha revelat
lo secret de les espigues?
Graons d'esperança,
on los meus ulls
se són oberts al sol
i han vist
anar i venir la vida.
Custodis dels meus dons
més purs, 
amb vosaltres he rist i plorat.
he cantat la mia blanca cançó.
Escales, rendiu-me
los meus somnis
i els batecs
del meu cor jove, 
per suportar lo pes dels anys.
Portau-me en alt,
allà damunt
on los núvols
tenent nius de orenetes.

                     
____________________________________________


Sas manos tuas ebbia

                          A Pinuccio Sciola


Sas manos tuas ebbia
ant dadu boghe a sa pedra
issas ebbia faghent vibrare
sas cordas sonoras 
de sas arpas pedrales
liberende una sinfonia
sublime de sonos
chi umprint
su tèmpiu de Santa Rughe
ispantende s'ànima 
de Miglelànghelu
incantada
dae su cantu  
de sas pedras
e dae sa cuntentesa 
de sas manos tuas
tzocheddende de vida. 

                  



Sols les tues mans

                           A  Pinuccio Sciola


Sols les tues mans
han dat veu a la pedra
sols elles fan vibrar 
les cordes sonores
de les arpes de basalt
alliberant una sublim
sinfonia de sons
que envaeixen 
el temple de santa Creu
meravellant l'ànima 
de Miquel Àngel
encantada del cant
de les pedres 
i de la joia
de les tues mans
palpitants de vida.




                
_____________________________________________





Versos    

Non chèrgio sos versos mios
serrados in unu calàsciu.
Chèrgio chi andent
peri sos caminos, 
peri sas cortes,
in mesu de sa robba
asciutende a sole,
a isòrvere s'astrau
in su coro de sa gente.
M'ant torradu a vida
e chèrgio campare,
godire fintzas 
sas dies chi proet
s'anneu de s'ierru
cando sa lughe 
si faghet prus avara
e ischire chi at a essire
un'àtera borta su sole
e àteros versos ant a pigare 
dae sos abissos
chi buddint de paràulas.
Cando sos ossos mios
ant a èssere raighinas cuadas,
sos versos mios
ant a èssere galu peri sos caminos?
Calicunu los at a ascurtare,
àteros nono, 
ma ant a campare che s'ànima mia.

                        



Versos

No vull los meus versos 
tancats dins de un calaix.
Vull que vagin
pels carrers,
pels corrals,  
entre la roba 
estesa al sol,
a desfer lo gel
al cor de la gent.
M'han fet renàixer
i vull viure,
los dies de pluja
lo tedi de l'hivern
quan la llum
se fa més avara
i saber que vindrà
encara el sol
i altres versos muntaran
dels abismes
que bullin de paraules.
Quan los meus ossos
seran raguines amagades,
los meus cants
seran encara pels carrers?
Algú los escoltarà, 
altres no,
però viuran com la mia ànima.





___________________________________________

                      



Undas    


Si pesant 
sas undas 
che ischidadas
dae su sonnu;
s'unfrant
che velas 
a su bentu de maestrale, 
andant a in antis
cun s'ànima addolorida
pro s'esistèntzia issoro curtza,
ròdulant cun abbolotu
a su biàgiu issoro
sena torrada,
andant
a mòrrere in sas rocas, 
acumpangiadas dae su tzichìrriu
de su cau marinu, 
in su chelu iscuru
chi abbàidat 
su mare immensu.

                      


Ondes


S'alcen
les ondes
com despertades
de la son,
s'unflen
com veles
al vent de mestral,
avancen
amb l'ànima dolençosa
per llur breu existència,
rodolen remoroses
vers llur viatge
sense retorn,
vanen
a morir a les roques,
acompanyades
del cridar de les gavines,
en el cel obscur
que mira
l'immensa mar. 




________________________________________


                


Deo mi sento

Deo mi sento
arraighinadu in sa terra
e sas venas suas
sunt sas venas mias
su sinu suo
est una pàgina
in ue iscrìere versos
e su corpus suo
est unu tèmpiu 
de sabiduria
e umanidade
chi m'acùrtziat 
a Deus e a s'òmine.

                   





Jo me senteix 

Jo me senteix 
arrelat a la terra 
i les sues venes 
són les mies venes 
la sua falda 
és una pàgina 
on escriure versos 
i el seu cos 
és un temple 
de sapiència 
i humanitat 
que m’apropa 
a Déu i a l’home.

                 
____________________________________________________







Vivide versos mios  


Vivide versos mios
in sa lughe de su sole
e de sa luna
respirade sos nuscos
de sas dies
andade peri sas carreras
prenade sas domos
de paràulas sonoras
imbolade fritzas de paghe 
contra sas gherras ostiles
a s'armonia de su cantu
e cun alas de ispera
pigade a su chelu
allumade sos isteddos 
a sos miseràbiles  
de s'umanidade.

                        



Viviu meus versos  

Viviu meus versos 
a la llum del sol 
i de la lluna 
respirau los perfums 
dels dies 
anau pels carrers 
ompliu les cases 
de paraules sonores 
llanceu fletxes de pau 
contra les guerres hostils 
a l’harmonia del cant 
i amb ales d’esperança 
muntau al cel 
enceneu les estrelles 
als miserables 
de l’humanitat.


____________________________________________






Apo comintzadu  

Apo comintzadu
su biàgiu poèticu
cando sas raighinas mias
si sunt intritzadas
cun sa sabiesa 
de sa terra
pàgina immensa
in ue sos surcos de s'aradu
sunt lìnias 
pro iscrìere sos versos
subra de custa mitza bia
dae ue benat
su trigu tiernu
e s'armonia 
de su cantu.
                           
                                 



He començat  

He començat
lo viatge poètic
quan les mies arrels
se són trenades
amb la sapiència
de la terra
pàgina imensa
on los solcs de l'arado
són ratlles
per escriure los versos
sobre aquesta viva font
que brolla 
lo tendre forment



i l'harmonia del cant.


________________________________






S'Alighera    

Su chelu
abbàidat
su coro tuo asulu,
sas muràllias 
e sas turres 
fertas.
Tzitade antiga,
prena
de malinconia
e de paràulas calladas,
in sas ruinas tuas
si firmet 
sa boghe mia.
S'ant a abèrrere
un'àtera borta
sas bentanas 
serradas?
In ue est 
sa lughe tua antiga
e sa limba de giajos nostros?
Inoghe
in ue sunt
sas raighinas
de su tempus,
resonet su cantu meu
peri sas carreras antigas,
in ue bi fiant
nuscos de vida. 

                                   





Vella Alguer  


Lo cel 
mira
lo tou atzur,
les muralles
i les torres
ferides.
Vella ciutat,
plena
de melanconia
i de paraules callades,
en les tues ruïnes
se fermi
ma mia veu.
Te obriran
encara les ventanes
tancades?
On és
la tua llum antiga
i la llengua dels pares?
Aquí
on són 
les raguines
del temps,
ressoni lo meu cant
pels antics carrers,
on hi havia
perfums de vida.

________________________________________







S'abba satzat


S'abba satzat
su corpus passentziosu de sa terra
sentit su respiru friscu
de su trigu modde
caminende in sos surcos 
de sa memòria
chi m'ant nudridu 
cun su pane de sa sapièntzia
e de s'ispera 
che unu mòngiu
prenu de pregadorias
sigo su credo meu
subra de su campu de s'ànima 
cun s'idea de eternidade. 

                           




La pluja sacia

La pluja sacia
lo pacient cos de la terra
senteix lo fresc respir
del tendre forment
caminant entre els solcs
de la memòria
que m'han nodrit
amb lo pa de la sapiència
i de l'esperança
com un monjo 
ple de pregàries
seguixo lo meu creure
sobre lo camp de l'ànima
amb l'idea d'eternitat. 

                          

 ____________________________________


                         


Abrile    

Ammentos
mi torrant a mente
in custu mese de abrile,
cando s'ischidant sos pugiones
disigiosos de sole.
Fiat festa
cando giaju meu
a in foras de sa gianna
apicaiat su laru
signale de binu nou.
Sa domo si prenaiat de contos, 
s'isboidaiant sas tatzas.
Boghes arrughidas
naraiant rosàrios 
de mutos de amore.
Fiant dies cun nuscos de vida,
dies chi apo istimadu
su fragu bonu de su binu.
Apo istimadu òmines chi creiant 
in su trigu e in sa terra,
òmines chi teniant in ogros 
s'imbriaghera de fogu,
ismentigos de sa povertade,
de sas cuntentesas avaras.

                                         Antoni Canu


Abril     

Records
me venent a la ment
en aquest mes d'abril,
quan se desperten los pardals
desitjosos de sol.
Era festa 
quan l'avi
fora de la portelleta
penjava l'allor
senyal de vi nou. 
La casa s'ompliva de rondalles,
se buidaven los gots. 
veus asserraiads 
esgranaven rosaris
de "mutos" de amor.
Eren dies perfumats de vida,
dies on he amat
la bona fragància del vi. 
He amat hòmens que creieven
al forment i a la terra,
hòmens que teniven als ulls
l'ebrietat de foc,
oblidats de la pobresa,


de les avares joies.


__________________________________










Bastat un'emotzione

Bastat un'emotzione
unu lampu de versos
pro leare sa pinna 
e caminare cun issa
subra de sa pàgina
est che una liturgia ìntima
un'aventura segreta
unu cumandu mudu
de abbaidare a chelu
cara a su bisu
intre nues de pensamentu
naschet s'espressione
de sa paràula bia
criadura màgica
de s'armonia de su cantu.

                  Antoni Canu


Basta un'emoció

Basta un'emoció
un llamp de vers
per agafar la ploma
i caminar amb ella
sobre la pàgina
és com un'intima litùrgia
una secreta aventura
un silenciós manament
de mirar lo cel
en la direcció del somni
entre núvols de pensament
naix l'expressió
de la viva paraula
màgica criatura
de l'harmonia del cant.




___________________________


                   


Cun su coro giòvanu

Cun su coro giòvanu e s'aradu
andadu so a chircare
su pane de su traballu
aberende surcos
resadu apo sos salmos de David
e sos passos m'at sighidu
su Segnore
subra de su campu de sa paghe
e de su mudìmene
che un'eremitanu apo lèghidu
su libru de sa terra
e su limbàgiu de sas
ispigas
istinchìddas de beridade
armonia de su trigu
at ressonadu
in sas manos mias de massaju.





Amb lo cor jove

Amb lo cor jove i l'arado
só anat encontre
al pa de la fadiga
obrint los solcs
he resat los salms de David
i pas a pas m'ha seguit
lo Senyor
sobre lo camp de la pau
i del silenci
com un asceta he llegit
lo llibre de la terra
i lo llenguatge de les
espigues
espurnes de veritat
harmonia de forment
ha ressonat
en les mies mans de pagès.