diumenge, 28 de maig de 2017

S. Satta - Sa veranda - cap. III(a)



III


       Vigevano si fiat acordadu cun su tziu a si cambiare de logu; ma  pro pagu tempus ebbia: finas a sas ùndighi. Como l’apo a costàgiu meu; e cun sa boghe sua nasina orrorosa, mi introduit in sos mistèrios de s’arte sua. At leadu sas iscarpas mias chi fiant dormitende suta de sa cadrea longa e, che unu majàrgiu leghende sas pijas de sa manu, at chertu lèghere in sa punteta, in sa sola,  in sos tacones, in su carcàngiu, s’istòria issoro. Deo l’apo rispostu chi de istoria non nd’ischit, e chi cussa, a su prus, est  anatomia. M’at abbaidadu iscunfidadu.   
         Como est leende matana a mi cumbìnchere chi su de su sabateri no est unu mestieri ma un'arte. Si isse pensat gasi, pro ite nono? De su restu, m’at dadu una bella letzione (pro cantu Pavia li siat cracariende, dae sa cadrea sua, chi est tontu che becu), e deo dae como in antis apo a fàghere bella figura, a s’ocasione. Isse narat chi no est sa sola chi faghet tracheddare sas iscarpas noas, comente creet sa gente,  ma una limbata intro sa sola chi si movet si no est  afissada cun sas puntzitas. Sa gente presumida bi tenet a custa diligura: ma Verona, mancari andet a passos lèbios che puma, non resessit a fàghere callare cussa forrigajola e l'abbòghinant dae totue: unu pagu de ògiu, unu pagu de ògiu, atapat sos pees a terra e nch’imbolat sas iscarpas ue sos venetos cantadores che las ant semper imbiadas.  In su “hortus conclusus”,  tradutzione lìbera e nostàlgica de unu latinista retiradu.

         Comente sutzedit, a bortas,  in su puddàrgiu, chi cussu crèculu perpetuu de fecundidade atata  totu in unu s’abbolotat, e ira e bòrulos e fùria s’atroboddant in unu burdellu tzegu; gasi in custu murrùngiu eternu de sa veranda cando non cando su tonu de sas paràulas creschet, e si pesant unas cuntierras  de una violentzia de non bi crèere.    
         S’allega nostra De crepida fiat in su prus bellu, e totu in unu intendimus a unu ammatanadu che forasdòmine. Contra non s’ischit cale inìmigu, isse allegaiat chi in su cuadru de avisos de sa diretzione bi nd’aiat unu chi naraiat: Si pregat a totu sos malàidos – in contu de: Pregamus a totu sos malàidos.
         “Sa cosa assurda est chi su diretore nche siat rutu in una cacofonia gasi vulgare”.
         Sos pàrreres sunt discordos, e cada unu annanghet su contributu suo de tizchìrrios. Sas pàràulas “cacofonia vulgare”  ant etzitadu sos ànimos, e chie las at bogadas a campu nd’at una bona parte in contra, e bi las repitint pro isfregiu. La sunt illonghende meda e deo so isetende de badas chi si ghetent sas manos a subra; ma in finitia chie at naradu cussas paràulas si nde pesat, e passende·mi acanta   murrùngiat:
         “Mègius a tratare cun furones chi non cun ignorantes”.
         Tenet sa cara afidigada, sos ogros rujos che fogu, e est a bèmidas. Sa disputa a priu a priu si nche fiat morende intre rechestas de callare e rìsidas, e acò chi  totu in unu una paràula, bolende a seguru subra de sas alas de carchi dimòniu, nche fiat ruta subra de cussa chiscùgia. Fiat una paràula infogada, ca nde fiat bènnida dae su fundu de sa veranda, in ue àtera gente fiat in chimentu pro un’àtera resone.  Su fogu leat fintzas a s’ala nostra e no istentamus a ischire de ite si tratat. Sunt disputende, in s’ìnteri chi  su tziu non parat de si sinnare, de sa birghinidade de Nostra Sennora. Como sa veranda paret  unu contzìliu ecumènicu.
         Un’omineddu  chi no at cròmpidu sos trinta annos, isfiguradu dae su male, cona  bia de sos pessamentos suos, chi resessit fintzas a impònnere, faeddende nasinu  cun ritmu a piga  e fala,  che narende a isse etotu:
         “Si Nostra Sennora fiat bìrghine, Ispìridu Santu o non Ispìridu Santu, Santu Giusepe fiat corrudu. A pàrrere meu, si aeret fatu comente fatzo deo cun mugere mia,   un’ànghelu, ma chi a ogni ora  l’imbiaia a domo su fatorinu cun un’iscusa, s’Ispìridu Santu non diat èssere  intradu“.
         “A seguru, ca s’Ispìridu Santu bi l'imbiaiat vostè belle fatu òmine”  riet a iscarcàlliu unu, a  manu manca.
         “Chie at naradu custas paràulas, chi mi las nàrgiat in cara e isprichet sas malignidades suas”  tzìrriat cussu omineddu. Ma, sena mancu fàghere a tempus a intèndere chi est corrudu, acò chi duos, tres, bator teòlogos l’aticant infervoridos, e ogni paràula isvanessit in su matzimurru de sos cunsensos, dissensos, rìsidas, frschios,  borròghinos.
         Su tziu si nche fiat pesadu e si nche fiat tzucadu.
         Paulus su minudu (comente lu muto deo), s’acurtziat a mie:
         “A ti nde cheres abigiare!”.
         E iscònchinat. Istat un'iscuta mudu e:
         “Deo, mì, non creo in Deus. Mi paret de non bi àere mai crèidu. Ma su frastimu mi faghet s’àscamu. Non t’isco nàrrere sa resone pretzisa: ma est  gasi. Est una cosa prus forte de me “.

                                                                                       (sighit)




divendres, 19 de maig de 2017

S. Satta - Sa veranda - cap. II


II



         Sa veranda comuna leat totu sa fatzada de su sanatòriu. Su logu meu, su 17, est in pinna a unu tabiche de linna: una genia de parabentu chi no est impèigu a intèndere su chi sunt ammaniende a s’àtera ala. Su regulamentu lu narat ladinu: dae sas 9 a sas 11 discansu; in sas oras chi nche barigamus isterrujados, tocat a arresonare su prus pagu chi si podet, e semper a s’iscùsia. Cun su contivìgiu de unu printzipiante, mi nche so tzacadu suta sas mantas, e so abbaidende dae unu cuartu de ora sa bòveda, in ue s’illòrumant  sinnigaduras longas cun s’istravagàntzia de unu limbàgiu arcanu. In su camineddu  a ogros, su bentu (o  una pessone, chie l’ischit) est movende  sas fògias. Una boghe a tesu; unu cadrea longa, a curtzu, tzirriende; unu suspiru. In fines, su coro meu ebbia est  batimende, in custu mundu.

         “Oh, giogare ischis a tressete?”
         Su bighinu meu de  cadrea at isetadu pro un’iscuta una risposta, luego si nch’est giradu a unu costàgiu e at naradu   a su cumpàngiu de s’àtera ala:
         “E passèntzia tando. Sigamus gioghende a iscoba”.
         “It’est, non nd’ischit?”  at murmutadu cuddu àteru.
         “Mah, giai l’ischis comente sunt. No at torradu verbu. Comente arrivint a inoghe si mustrant altivos. Non cherent ammìtere chi sunt che a nois... Giai lis at a passare, as a bìdere, cun sas dies o cun sos annos.”  
   Deo no isco si sunt faeddende de a mie, e nemmancu si sa pregunta de issara fiat dirìgida a mie. Isco chi sa vida s’est firmada, chi comente mi movo, ogni pisinada m’addolimat,  e sigo abbaidende sa bòveda, pessighende carchi cosa chi m’abbandonat  fuende a sa disisperada. Mi distraet s’iscatu repentinu de su bighinu meu chi, frundende·nche sas mantas, nch’at tzacadu  totu su dossu suta de sa cadrea. Li bido sas venas mannas de su tzugru, chìbberas dae s’isfortzu. Isforrojonende cun sos pòddighes, agarrat e nde pesat unu matone cuadru: cumparit unu cuadòrgiu chi costoit sigaretas, luminos e cartas de giogu.
         “Semus a treghentossessanta contra treghentossetanta". 
         “As a bìdere chi  dae inoghe a un’annu amus a agualare. Prus a prestu, si benit Esculàpiu, pensa·bi tue como a ghetare  sa manta,”.
         In su mudìmene, giogant sa partida,  sèrios e pàsidos, che faghende faina. Indiferentes issos etotu a su chi sunt faghende, no istìmulant sa curiosidade de sos chi sunt discansende; deo tando, ismentighende·mi de issos,  giro sa cara a su tabiche, e mi lasso atràere dae sas venas fungudas de sa linna, interrùmpidas a tretos dae nodigheddos, chi sa retràida de sa linfa  at assoladu e postu a notu. So pensende a sa segunda morte de sa linna, a pustis de sa prima, sa de s'àrbore. Sigomente unu nodu prus mannu de sos àteros est a s’artària de su cabidale meu, l'incarco, sena bi pensare, cun su pòddighe; e  nche brincat, violentu,  a s'àteru ladus.
         Su tzocu chi faghet s’isparghet dae unu chirru a s’àteru de sa veranda, che s’intronu  in una badde.
         “E it’est, unu terremotu ?”.

         “E tando, a si podet ischire su chi ses faghende ?.
         “Giai l’as a bìdere cando acabo s’album. Mi so faghende s’harem. Como tèngio fintzas a Lupe. Non so resèssidu a agatare una Lupe intrea, cumprendende mi ses, e apo suoradu sete camisas pro agatare unos cùmeros dignos de a issa, e  pòdere fàghere sa figura intrea. Pro bona sorte mia custu mangianu in su giornale bi fiat unu dopione de Marlene. Abbà, non parent sos  suos? “.
         “E meda ti fartat a l'acabare?”.
         “Nono, como nd’apo agiomai una cada die. Però nant chi una rivista de Parigi at publicadu unu retratu de Greta, in pedde de mama.  Deo non bi creo. Devet èssere una chi s’assimìgiat a issa. Però apo giai iscritu pro chi mi l’imbient. Si la retzo, l’incollo in mesu de duas pàginas biancas”.  
         Custos arresonos si nche colant dae s’atera ala passende dae s’istampighedda de su tabiche lassada dae su nudu rutu a terra: su dibbi dabba monòtonu de duos biagiantes sena sonnu.
         “At a èssere gasi, ma a mie custas fèminas de lussu, ite cheres a ti nàrrere, non mi narant nudda”.
         “Comente nudda?”
         “Nudda. Pro a mie sa fèmina balet prus cando est pitzinna, de unos seighi annos, cando no est galu fata de su totu. Tando est comente chi non tèngiat s’anima, e issa sentit pro a tie ebbia, non pro a issa”.
         “Ma custa est un’eresia, un’eresia. Cuncordo chi sa fèmina non depat sentire tropu: ma non ca sos sensos non siant bios, a su contràriu: ca sunt a puntu de  mòrrere”.
         Sos giogadores, acanta a mie, ant paradu s’origra a s’arrejonu,  abarrados che marmorados, a cartas in manu; e unu narat a s’àteru:
         “Deo non cumprendo comente sunt custos sennores. A mie,  totu sas fèminas mi parent una gràtzia de Deus”.
         “Pro a mie non b’at che duas diferèntzias:  bajanas e  betzas,  bellas e  feas”.
         Faeddant agigu a cuscusina, comente a si leare unu pagu de curpa.  Ma sa reatzione si podet torrare violenta dae su fundu de sa veranda in ue calicunu, pro pònnere fogu,  si ponet a cantighinare: ”E poi si va a finire - nelle case da cinque lire". 
         A s’àtera ala de su tabiche, mudìmene.
         “Tantu pro nàrrere, - e torrant  a sa rejone de in antis - ite ti nde paret a tie cudda pilibrunda, arta, sètzida cuddae giosso...”.
         “Chie, sa chi est a manu destra?”.
         “Nono, a manu manca”.
         “Sa colora”  dislindat un'àteru.
         Unu tzocu de limba.
         “Assiat ancas”.
         “E tzugru bellu su chi tenet”.
         “E sas lavras bidas las as?”.
         Sos argumentos allughent. Dae ogni cugione de sa veranda sas boghes s’alternant e si pessighint che cumandadas dae teclas disconnotas.
         “E de sa Pilimùrina, it’est chi mi nde naras”.
         “Assiat cùmeros”.
         “Assiat palas”.
         “E de s’amiga sua...”
         “Uhm, tropu grassa”.
         “S’Imberriada, prus a prestu...”.
         “Cussa est sa prus bona de totu “.
         “Fintzas sos santos diat sanare, bos lu naro deo”.
         “Assiat titas”.
         Una boghe àspera e isperrulida, chi paret chi nd’ essat cun sa matessi fortza chi fintzas a como l’at  tratesa, truncat  custa filèrina:
         “Mi parides unos masellajos, mi parides”.
         Giro sa conca. Un’omineddu betzu, làngiu e ossudu, a duas o tres cadreas dae sa mia, m’est faschende cun una mirada modde e longa, che cane in gianna.
         “Chie est chi at daddaradu?”.
         “Su betzu de Stradella”.
         “Ah, ah, tziu mè’, ais lassadu aberta sa gabbiedda, e si nch’est bolada, eh? “.
         “Emmo. Emmo, bae e pregunta·lu a Marianna. Oh tzi’, beru est chi Marianna, mugere bostra, at pedidu una cadrea longa a duas pratzas, pro cando  torrades a domo?”.
         “Ello, si a mie m’at iscritu su sìndigu chi nat chi l'at a dare una criadura, cando torrat”.
         “Marianna, - retumbat una boghe, chi non s’ischit da ue bèngiat, de cantu paret a curtzu e presente in totue, -Marianna est superiore a ogni reselu. Su tziu nostru m’at giuradu chi est bìrghine”.
         Un’iscarcalliada de risu prenat totu sa veranda. S'intendet carchi corfu de tùssiu, sighidu dae frastimos alligros.
         Su tziu est afungadu intro sa cadrea longa. Si lis bident pagos pilos ebbia, unos tzufos ùmidos e canos,  isbentulende·li in fronte, a in antis de sos ogros incheados.
         “E a nàrrere chi seis in manos de Deus...”.
         Deo lu dia chèrrere acunortare: ma isse a seguru chi non s’ammentat prus de s’ùrtimu chi est bènnidu.  E in prus, comente dia fàghere?  Sento chi non potzo parare su risu: una cuntentesa insòlita, che chi ischera in custu momentu, pro sa prima borta, chi so malàidu. E si abèrgio sa buca, nde so seguru, mi nd’essit unu risu de palliatzu.

        S’ora de su discansu nch’est barigada, ma deo non tèngio gana de mi nde pesare. Dia chèrrere ebbia chi custu tropeddu  de malàidos muinende·mi a inghìriu mi lasset in pasu. Ma non b’at remèdiu. Paret chi lu fatzant a posta. Mi’, como sunt   tramafilende  a in segus de una colunna e sunt faeddende fintzas de a mie, si devo crèere a sas miradas de indiferèntzia chi faghent a s’ala mia. Difatis, unu de issos lassat  sa truma e si m’acùrtziat: est longu e matzocu e tenet un’andanta a ischinadas che un’ursu:
         “ E sa tuba,  in tzitade nche l’at lassada, vostè...”
         Sos ogros suos lughent, matzoninos, e a in segus suo b’at unu budrone  de ogros e bucas, prontos a rìere: e duncas non m’est difìtzile a cumprèndere chi mi cherent fàghere una brulla. Forsis non b’at malìtzia peruna, ma deo non mi sento de dare cunfidèntzias, e rispondo sicu:
         “Pro malaura mia mi nche l’apo giuta fatu, a inoghe”.
         Issos no ischint chi su tziu, sas bortas chi at arresonadu cun megus, at impreadu custa abreviatzione de sa maladia nostra, mesu befulana e mesu malincònica, e mi l’at ispricada. Luego, bidende·lu nòdidu a cara chi est delusu, nd’aprofeto pro l’imbestire:
         “E comente ti naras ?”.
         “Aliprandi” mi rispondet.
         “No est beru, faulàrgiu. Tue, ti naras Ponte.
         Sos cumpàngios, chi ant fatu unos passos a in antis,  chimentant cun alligria.  Isco chi totus, intrados chi siant inoghe, sunt batijados cun sos nùmenes de sas biddas issoro e s’ursu est pròpiu de Ponte, una bidditzola, creo, de sa Lombardia.
         Mi’, difatis, a Vigevano, unu giòvanu chi sos binti annos li risitant in sos ogros asulos: deghe annos de sabateri nche l'ant tzacadu su malannu e una timòria orrorosa de si nch’andare sena àere gosadu nessi agigu; ma at a sanare. Custos duos, Milano genuinos, cun una boghe de corronca, m’iscòbiant sa “tzitadinidade” issoro comente chi sa rughe ruja in campu biancu esseret s’istemma de famìlia. Sos àteros, gente de sas baddes e de sas bidditzolas, los  ascurtant cun remiru, ca s’òmine est un’animale geràrchicu; e a prus de totu custos subalternos diretos, unu Còrsico (mustatzones a puntinsusu, frontibàsciu e ogripuntudu: guàrdia in aparèntzia) e unu Affori, muitzu, (sena peruna particularidade) semper apitzigados a issos, cun fidelidade naturale. B’at unu Pavia de degheoto annos, cariargioladu, cun sos dimònios in corpus: brincat che crabolu, abbòghinat che  forasdòmine e cando no nde dat, nde leat, ca istat semper  chirchende·si  sa malapasca in chenàbura.
         Ma a dae de su riu Po, sos òmines leant su nùmene de sa regione issoro, ca sas biddas e tzitades a tesu non produint efetu sonoru perunu in sa mentes de custos “comunardos”: sas muràllias e su murufossu sunt galu bios in s’ànima issoro. E duncas b’at unu Calàbria sicadrinu e minudeddu: paret unu ranu de pìbere  cando si nde bogat cussu cantu de  ulleras chi giughet. Est bènnidu dae pagu, e devet èssere una bona pessone ca, ponende·si ruju finas a punta de pilos m’abbòghinat: ”Binti dies so sena tocare fèmina!”. Cuddos animales li narant Piemontesu de su tacone e isse crebat dae su fele; tando Ponte l’aggantzat, si nche lu ponet a s’artària sua e lu nìnnigat, intre sos  bòrulos de dillìriu de Pavia. Apo intesu mutire dae a tesu unu Lazio; e unu Sardigna chi,  sètzidu in sa cadrea longa m’abbàidat cun sos ogros suos chi parent ingullidos, inghiriados dae sos chìgios. A s'ìstiga dolorosa de sa rèpula sua b’agiunghet sa tristura inespressàbile  de sa pessone ferta.

         Sa die, tocada sa campanedda pro pràndere e sos malàidos totu ispramminados,  fìamus abarrados a sa sola.
         “Deo no isco - m'at naradu - si no li diat cumbènnere prus a si nche passare a s’àtera ala de su tabiche. Forsis non si nd’est galu abbistu, ma inoghe, mancari chi non bi siant distintziones de classe, custas si sunt formadas de per issas. Cheret nàrrere chi sunt prus fortes de a nois. Totu sos chi, a foras, si lis narat burghesos, si sunt aunidos in sa setzione de mesu, e de issos nd'arrivint sas boghes ebbia, comente at pòdidu intèndere custu mangianu. A custa ala, sa magiore parte, semus gente de su pòpulu. Si vostè pedit de passare in cuddae, a seguru chi sos dotores lu permitint”.
         “E vostè, pro ite non b’ est passadu?".
         “Deo? In antis  mortu”.
         Fiat abarradu un’iscuta conchibàsciu, che impressionadu dae sa fortza de cussa paràula violenta. E  at annantu:
         “Oh, no est chi bi siat diferèntzia meda. Sos unos sunt che sos àteros, e non restat che a odiare a totus, inoghe intro. Pro sorte nostra, coladu unu tempus non si cumprendet prus nudda e tando unu si torrat peus de sos àteros.  S’infadu benit cando intrat  una pessone noa, ca nos faghet torrare a in segus cun sa memòria“.
         “Cussa pessone como dia èssere deo?.
         “Eja, m’est bastada un’ograda, pro torrare a mi bìdere comente fia, sa die chi so  intradu inoghe. Su matessi mudìmene, su matessi disànimu, su matessi iscunfortu. S’apatia a ogni cosa, su disgustu de sa vida. Cras, at a bìdere, at a chircare de reagire: ma totu at a èssere de badas. Fintzas vostè s’at a adatare a leare su colore de sa terra. Sa terra non podet leare su colore nostru“.
         Dae sa bentana de subra nde beniat unu tìnnulu de rìsidas e de tatzas chi poniat a notu sa soledade de sa veranda. Ma sa terra fiat sena merie, e su chelu  fiat criende in sas nues bàscias su letargu imbeniente.
         “Nos cumbenit  a tzucare a pràndere. Chie istentat, s’arriscat a istare a istògomo bòidu“.
         “Emmo, lu cunfesso, apo proadu unu disingannu. Pensaia chi inoghe sa gente esseret prus asseliada, prus afinada dae custu male nostru. Forsis est istadu prus sa farta in nois chi non su male in s’ànimu issoro. Sunt òmines che a nois, che totus, e sos literados sunt unos macos“.   
         “Mi’, como li chèrgio nàrrere unu pensamentu meu. Ma a bortas mi timo chi  est agigu tropu pensamentu,  a mi cumprendet? Mi paret chi totu custos siant prus òmines inoghe che aterue: sunt che òmines mustrende·si nudos,  ànimas chi si mustrant. Forsis est sa morte, sa soledade, chi faghet custu meràculu a s’imbesse. A seguru, meda mi timo chi apo a acabare odiende in issos a mie etotu “.
         “Comente ti naras?”.
         “Paolo” m'at rispostu. “E tue?”.
         “Malàidu meda ses ?”.
         “Nono, ma su dotore narat chi sa mia est una forma lena. Apo a sanare, a seguru. Ello nono. Tue si chi ses istadu prus afortunadu de me. Sa tua est una cadrea longa de sas bonas, no est che sa mia”.
         “E pro ite?”.      
         “In tres annos, in sa tua, bi sunt passadas  tres pessones. Un’impiegadu de banca, chi como tenet mugere e unu fìgiu;  unu mecànicu, chi traballat in sa ferrovia; e  un’istudiante, chi istat in Milano, immàgina·ti tue. Inoghe imbetzes pro bator annos sighidos b’est istadu unu butegheri de roba. Una bella die si nch’est  tzucadu, e nemos at ischidu prus nudda de a isse...”.
         Carchi fògia nde fiat ruende cun dolore dae sas àrbores de su camineddu  a ogros a nois. Isbolatzende peri s’aera, isetaiat galu un’iscuta. A ùrtimu, nde falaiat pro ingrussare su tapetu atonginu .