diumenge, 27 de novembre de 2016

Italo Calvino - Marcovaldo - Istrangende in unu bancu










Istiu


2  Istrangende in unu bancu

Marcovaldo, andende ogni mangianu a traballare, passaiat suta de su birde de sas àrbores de un pratza, unu cuadru de giardinu pùblicu in mesu de una rughe de carreras. Impinnaiat sos ogros a su fogiàmene de sa castàngia areste, in ue fiat prus carca e in ue rupiant sos rajos de oro de su sole in s'umbra traslughente de frua, e ascurtaiat su chimentu de sos furferàrgios disintonados e cuados in sas naes. A isse li pariant rusignolos e pensaiat: "Ohi si mi nde podere ischidare nessi una borta cun su cìulu de sos pugiones e non cun su drillu de s'isvèllia o cun sos tzichìrrios de Paulinu, sa criaduredda, o sas brigas de mugere mia Domitilla" o puru: "Ohi si podere dormire inoghe, a sa sola in mesu de custu birde friscu e no in s'aposentu meu, bàsciu e caente; inoghe in su mudìmene, sena intèndere sa famìlia intrea ruschidende e faeddende in su sonnu e sos tramvas currende in carrera; inoghe in s'iscuru naturale de sa note, no in s'iscuru artifitziale de sas persianas serradas, trinadu dae s'allughìngiu de sos fanales; ohi si podere bìdere, a s'aberta de sos ogros, fògias e chelu!" Cun custos oriolos ogni die Marcovaldo comintzaiat sas oto oras suas - prus sas istraordinàrias - de maniale.
In unu cugione de sa pratza bi fiat, suta de unu tzimbòriu de àrbores de castàngia areste, unu bancu solianu e mesu cuadu. E Marcovaldo si l'aiat isseberadu comente chi esseret istadu su suo. In cussas notes de istiu, cando in s'aposentu in ue dormiant in chimbe non resessiat a leare sonnu, bisaiat su bancu comente unu chi non tenet domo podet bisare su letu de unu palatzu reale. Una note, a sa muda, in su mentres chi sa mugere fiat ruschidende e sos pitzinnos iscudende a carches in su sonnu, si nde fiat pesadu dae su letu, si fiat bestidu, s'aiat postu su cabidale suo suta de su bratzu, si nche fiat essidu e fiat andadu in pratza.
In cue b'aiat friscu e assussegu. Fiat giai assaborende su cuntatu de cussas tàulas de una linna - nde fiat seguru - modde e acasagina, de prefèrrere a sa tramata tosta de su letu suo; diat àere miradu un'iscuta sos isteddos e diat àere tancadu sos ogros in unu sonnu reparadore de ogni ofesa de sa die.
Su friscu e s'assussegu giai bi fiant, ma su bancu non fiat lìberu. Bi fiant sètzidos duos amorados, mirende·si in sos ogros. Marcovaldo, remirosu, si nche fiat frànghidu. "Est tardu, - at pensadu - non nch'ant a barigare sa note in su serenu, no! Giai nde l'ant a bogare manu de istare trutuliende!"
Ma cussos duos non fiant trutuliende: fiant brighende. E intre duos amorados una briga non s'ischit mai cando acabat.
Isse naraiat: - Ma a l'atrogas o nono chi narende su chi as naradu ischias de mi dare dispraghere in contu de praghere comente faghias mustra de bi crèere?
Marcovaldo at cumpresu chi sa cosa diat èssere durada a longu.
- Nono, no l'atrogo, - at rispostu issa, e Marcovaldo giai si la fiat isetende.
- Pro ite no l'atrogas?
- No l'apo a atrogare mai.
"Ohi, ohi, at pensadu Marcovaldo. E cun su cabidale suta de su bratzu si fiat aviadu a fàghere duos passos. Fiat andadu a abbaidare sa luna, chi fiat prena, manna a in subra de sas àrbores e de sas coberturas. Fiat torradu a su bancu, passende·nche a tesu cuidende de no istorbare sos amorados, ma isperende in coro suo de los istorbare unu pagu pro los cumbìnchere a si nch'andare. Ma fiant tropu incaloridos dae sa dibata pro si pòdere abigiare de a isse.
- E tando a l'atrogas?
- Nono e nono, no l'atrogo in nudda! - Ma atroghende chi tue atrogheres?
- Atroghende chi atroghere, mai dia atrogare su chi mi cheres fàghere atrogare tue!
Marcovaldo fiat torradu a abbaidare sa luna, a pustis fiat andadu a abbaidare unu semàforu unu pagu prus addae. Su semàforu  mustraiat sa lughe groga, groga, groga sighende a s'allùere e a si torrare a allùere. Marcovaldo at postu a cunfrontu sa luna e su semàforu. Sa luna cun sa pallidesa sua arcana, groga, ma fintzas birde e asula, e su semàforu cun cussu colore grogu ruzu. E sa luna, chieta, ispainende sa lughe sua sena apretu, trinada a iscutas de rusùgios fines de nues, chi issa, maestosa, si lassaiat falare a in segus; e su semàforu in s'ìnteri alluende·si e istudende·si, alluende·si e istudende·si, matanosu, ispibillu farsu, istracu e iscrau.
E fiat torradu a bìdere si sa giòvana aiat atrogadu: bah, no atrogaiat, antis non fiat prus issa a non chèrrere atrogare, ma isse. Sa cosa fiat cambiada de su totu, e como fiat issa a nàrrere a isse:
- Tando, atrogas? - e isse chi nono. E gasi nche colada una mesu ora. In fines isse at atrogadu, o issa; siat comente si siat Marcovaldo los at bidos pesende·si·nche e andende·si·nche a manu tenta.
Fiat cùrridu a su bancu, si nche fiat istèrridu, ma in s'ìnteri, in s'isetu, unu pagu de sa durcura chi creiat de b'agatare non fiat prus in cunditzione de la serare, e fintzas su letu de domo non si l'ammentaiat prus tantu tostu.  Custas però fiant cosas de pagu contu, ca s'idea sua de si gosare su serenu de sa note fiat galu bia: nch'at afungadu sa cara in su cabidale aprontende·si a leare sonnu, unu sonnu chi dae tempus nd'aiat pèrdidu s'avesu.
Como aiat agatadu sa postura prus còmoda. Nudda in su mundu lu diat àere fatu mòvere mancu unu millìmetru. Làstima però chi in s'isetu sa mirada sua non bideret una bella filèrina de àrbores e de chelu ebbia, a manera chi su sonnu li serraret sos ogros cun una visione de serenidade naturale assoluta ca a in antis suo difatis teniat un'àrbore ebbia, s'ispada de unu generale dae punta a su monumentu, un'àtera àrbore, unu tabellone pro annùntzios pùblicos, un'àtera àrbore, e in fines, unu pagu prus a tesu, cussa luna farsa a lampalughe de su semàforu chi sighiat ispaniende sa lughe groga sua, sa lughe groga, sa lughe groga.
B'at de nàrrere chi in custu ùrtimu tempus Marcovaldo fiat gasi nerviosu, mancari esseret istracu mortu, chi bastaiat una cosighedda de nudda, bastaiat chi pensaret a una cosa chi li daret infadu, chi non resessiat prus a dormire. E como li daiat infadu cussu semàforu allumende·si e istudende·si. Fiat cuddae, a tesu, un'ogru grogu faghende unu tzinnu: b'aiat de non bi pònnere aficu. Ma Marcovaldo s'aiat leadu pròpiu un'esaurimentu: fissaiat cussu alluma-istuda e naraiat a isse etotu: "Cantu dia pòdere dormire bene si non b'esseret cussu itesinarat! Cantu dia pòdere dormire bene!" Serraiat sos ogros e li pariat de serare suta de sas pàrpalas s'alluma-istuda de cussu grogu macu; tripiaiat sos ogros e bidiat deghinas de semàforos; los torraiat a abèrrere, fiat semper che in antis.
Si nde fiat pesadu. Deviat pònnere unu tramesu intre isse e su semàforu. Andadu finas a su monumentu de su generale, at abbaidadu a inghìriu suo.  In sa base de su monumentu b'aiat una corona de laru, bella manna, ma oramai sica e mesu isfata, mantesa dae unas bèrtigas, cun una camba manna iscolorida:
"5º Reggimento Lancieri di Novara in s'Anniversàriu de sa Glòria". Marcovaldo si fiat arratuladu in sa base e, leada sa corona nche l'aiat infèrchida in s'isciàbula de su generale.
Sa guàrdia noturna Tornaquinci fiat in servìtziu rugrende in bitzicleta sa pratza; Marcovaldo si fiat cuadu a in segus de s'istàtua. Tornaquinci at bidu in terra s'umbra de su monumentu movende·si: si fiat firmadu reselosu. At isperiadu cussa corona infèrchida in s'isciàbula e at cumpresu chi b'aiat cosa foras de logu suo, ma no ischiat ite. At apuntadu a subra sa lughe de una làntia, at lèghidu: "5º Reggimento Lancieri di Novara in s'Anniversàriu de sa Glòria", at fatu chi emmo cun sa conca e si nche fiat andadu.
Pro nche lu lassare frànghere, Marcovaldo at torradu a fàghere su giru de sa pratza. In una carrera a curtzu, un'iscuadra de operajos fiat acontzende un'iscàmbiu de su binàriu de su tramva. A de note, in sas carreras assoladas, cussos grupeddos de òmines acucados a in segus de s'allùinu de sos saldadores a ossìgenu, e sas boghes chi intronant e luego si ammortighinant, tenent un'aerzu arcanu comente de gente ammaniende cosas chi sos chi essint a de die no ant a dèpere ischire mai. Marcovaldo si fiat acurtziadu, si fiat postu a abbaidare sa frama e su chi faghiant sos operajos, atentu ma unu pagu istruddadu e cun sos ogros chi si li fiant isminorighende        dae su sonnu. At chircadu una sigareta in butzaca, pro istare ischidadu, ma non teniat luminos. - Chie mi faghet allùere sa sigareta? - at preguntadu a sos operajos. - Cun custu? - at naradu s'òmine de su saldadore, faghende bolare istinchiddas.
Un'àteru operaju si nde fiat pesadu, l'at pòrridu sa sigareta allumada. Fintzas vostè traballat a de note?
- Nono, a de die, - at naradu Marcovaldo.
- E tando ite bi faghet pesadu a custa ora? Nois dae inoghe a un'iscuta li bogamus de manu.
E fiat torradu a su bancu. E si bi fiat istèrridu. Como non bidiat prus su semàforu; podiat leare sonnu, in fines.
Ma no aiat postu aficu a s'abbolotu, in antis. Como, cussa mùida, che unu sùlidu bujosu suvruscende e a su matessi tempus unu ràtzigu sena fine e finas un'isfrigatzamentu li sighiat prenende·li sas origras. Non b'at sonu prus destruidore che su de su saldadore, un'iscera de ùrulu a s'iscùsia. Marcovaldo, sena si mòvere, acucadu comente fiat in su bancu, cun sa cara in su cabidale totu incrispidu, no agataiat remèdiu, e sa mùida sighiat ammentende·li s'iscena allùghida dae sa frama chisinata chi nde catzaiat istinchiddas de oro totu a inghìriu, sos òmines acucados in terra cun su bidru innieddigadu a in antis a sa cara, sa pistola de su saldadore in sa manu mòvida dae una trèmula lestra, sa corte de s'umbra  a inghìriu a su carruleddu de sos trastes, a sa turre arta de sa lìnia elètrica. At abertu sos ogros, s'est bortuladu in su bancu, at abbaidadu sos isteddos intre sas naes. Sos pugiones, insensìbiles, sighiant dormende in cue in susu in mesu de sas fògias.
Dormire·si·nche che unu pugione, tènnere un'ala pro bi pònnere sa conca suta, un'istèrrida sena fine de frasca in ballàllara subra de su mundu  chi si bidet àgigu in cue giosso, a tesu e asseliadu. Bastat a comintzare a no atzetare s'istadu pròpiu presente e chie l'ischit a ue si crompet: como Marcovaldo pro dormire teniat bisòngiu de una cosa chi mancu isse ischiat bene ite, mancu unu mudìmene verdaderu li diat èssere istadu bastante, ma unu fundu de mùida prus modde de su mudìmene, unu bentu lèbiu chi colat intre sa sida carca, o unu murmutu de abba brotende e chi s'isperdet in unu  pradu.
Teniat un'idea in conca e si nde fiat pesadu. Ma non fiat pròpiu un'idea ca, mesu atontadu comente fiat dae su sonnu chi teniat in coddos, no l'iscabitaiat bene peruna idea; ma teniat comente un'ammentu chi a curtzu a in cue bi esseret carchi cosa ligada a s'idea de s'abba, a su cùrrere suo tzarrosu e lenu.
Difatis bi fiat una funtana, a curtzu, grandu òpera de iscultura e de idràulica, cun ninfas, fàunos, deos de sos rios, rugrende irrùscios, istrumpos e giogos de abba. Ma fiat sica: a de note, in s'istiu, pro sa paga abba de s'acuedotu, la tancaiant. Marcovaldo si fiat postu a caminare a inghìriu de sa funtana che unu sonnàmbulu; pro istintu, prus chi non pro b'àere meledadu, ischiat chi una bartza devet tènnere un'isceta. Chie tenet ogru agata su chi est chirchende, fintzas a ogros tancados. At abertu s'isceta: dae sos conchìgios, dae sas barbas, dae sas tivas de sos caddos si fiant pesados brigliadores, sos gàrghiles fintos si fiant belados de mantos lughentes, e totu custa abba sonaiat che un'òrganu de unu cuncordu in sa pratza manna bòida, de totu sos ischimùgios  e sas ìrridas chi podet fàghere s'abba miscende·los. Sa guàrdia noturna Tornaquinci, chi torraiat in bitzicleta, totu bestidu de nieddu e ponende billeteddos suta de sas ghennas, bidende totu in unu a in antis suo sa funtana chi pariat unu fogu artifitziale lìcuidu, agiomai non nde ruet a terra.
Marcovaldo, chirchende de abèrrere sos ogros cantu prus pagu podiat pro non si lassare fuire cussu filu de sonnu chi li pariat de àere leadu, fiat cùrridu a si nch'istèrrere in su bancu. Bene, como nche fiat in s'oru de unu trainu, cun su padente a in subra suo, dormende.
E at sonniadu unu pràngiu, su pratu fiat cobertu pro non fàghere infritare sos macarrones. L'at iscobertu e bi fiat unu sòrighe mortu, pùdidu. At abbaidadu su pratu de sa mugere: un'àteru sòrighe mortu. in sos pratos de sos fìgios, àteros sòrighes, prus minores ma fintzas issos mesu pùdidos. At iscovacadu sa supera e at bidu unu gatu a bentre in artu e su fragu malu nde l'at ischidadu.
Unu pagu prus addae bi fiat su càmio de sa netesa munitzipale chi sa note passat pro isboidare  sos bidones  de s'arga. Distinghiat, in sa mesa lughe de sos lantiones, sa grua chi cracalliaiat  a istentos, sas umbras de sos ómines reos subra de su muntone mannu de s'arga, ghiende a manu s'istèrgiu apicadu a sa rosinzola, nche lu bortulaiant in su càmio, pistaiant a corfos de pala, cun boghe russa e a mutas che sas inchibberadas de sa grua: - Pesa ... Abbàscia ... Bae in ora mala ... - atàpidas metàllicas che sonos inchelados de gong, e s'aviu de su motore, istentosu, pro si firmare unu pagu prus addae e torrare a comintzare sas matessis manovras.
Ma su sonnu de Marcovaldo fiat oramai in unu puntu in ue sas mùidas non bi crompiant prus, e cussas chi, mancari feas e ratzigosas, fiant che fascadas dae unu rodeu modde de abbrandamentu, forsis pro sa cantidade de arga ammuntonada in sos càmios : ma fiat su pudore a lu tènnere ischidadu, su fragu malu abbivadu dae un'idea de non baliare su pudore, e duncas fintzas sas mùidas, cussas abbrandadas e a tesu e sa cona contra a lughe de su càmio cun sa grua non beniant a sa mente sua comente una mùida e una visione, ma comente pudore ebbia. E Marcovaldo fiat isvariende, pessighende de badas cun sa fantasia de sas tivas suas  su nuscu de unu fundu de rosas.
Sa guàrdia Tornaquinci s'est sentida sa fronte totu suorada sebestende un'umbra de cristianu currende a s'imbàtula peri un'argioledda, istratzende àpiu burdu e fuende·si·nche. At pensadu chi si trataret o de unu cane, cosa duncas de sos tenecanes, o de un'allùinu, cosa de unu psichiatra, o de un'òmine lupu, cosa chi non s'ischit bene de chie, ma de seguru non sua, e si nche fiat aviadu.
In s'ìnteri, Marcovaldo, torradu a su corcadòrgiu suo, s'incarcaiat a su nare su matuleddu de àpiu burdu, pro nde leare totu su nuscu: pagu però nde podiat leare dae cussos frores agiomai sena fragu; ma giai su fragu de su lentore, de sa terra e de s'erba pista fiat una bona meighina.  Si nch'at bogadu dae conca sa matana de s'arga e si nche fiat dormidu. Fiat arbeschende.

S'ischidada est istada un'aberta subitana de aera soliana subra a isse, unu sole chi pariat chi nd'aeret burradu sas fògias torrende a las fàghere bìdere a pagu a pagu. Marcovaldo però duritaiat ca un'atzuddu nde l'aiat fatu pesare che puntu: una pispiada de abba dae una pompa chi sos giardineris de sa Comuna abbant sas argioleddas li fiat currende frita in sa bestimenta. E totu a inghìriu suo fiant ferratzende sos tramvas, sos càmios de sos mercados, sos carruleddos a manu, sos furgoneddos, e sos operajos cun sas bitzicletas a motore fiant currende a sas fàbricas e sas serratzinescas  de sas butegas fiant artziadas a in susu, e in sas bentanas de sas domos fiant arrodulende sas persianas e sos bidros lughiant. Cun sa buca e sos ogros impapados, atontadu, cun s'ischina tètera e unu costàgiu pistu. Marcovaldo si fiat aviende currende a sa faina sua.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Italo Calvino - Marcovaldo - Antunna in tzitade




Italo Calvino

Marcovaldo  


Beranu


1  Antunna in tzitade

Su bentu, benende a sa tzitade dae a tesu, nde li batit donos raros, chi petzi pagas ànimas sensìbiles si nd'abìgiant, comente podent èssere sos acatarrados dae su fenu, chi istùrridant pro su pòddine de frores de àteras terras.
Una die, in s'oru de un'argioledda de una carrera de tzitade fiat bènnida non s'ischit dae ue una sulada de sèmene e b'at brotadu antunna. Nemos si nde fiat abbistu, francu Marcovaldo, maniale, chi pròpiu in cue leaiat su tramva ogni mangianu.
Marcovaldo teniat un'ogru pagu adatu a sa vida de tzitade; cartellos, semàforos, bidrieras, cartellos luminosos, manifestos, pro cantu esserent istudiados pro leare s'atentzione de sa gente, mai resessiant a firmare sa mirada sua chi pariat comente currende in s'arena de su desertu. In càmbiu, una fògia ingroghende·si in unu ratu o una puma agantzada a una tèula non si las perdiat mai; non b'aiat musca in dossu a unu caddu, istampu de tàralu in una tàula, corgiola de figu ischitzada in terra chi Marcovaldo non notaret e no esseret ogetu de meledu, iscobiende sos càmbios de istajone, sos disìgios de s'ànimu suo, e sas misèrias de s'esistèntzia sua.
E gasi unu mangianu, isetende su tramva chi nche lu giughiat a su traballu suo, traballaiat in sa Sbav comente carriàrgiu, at notadu robba de cosa istrana a curtzu a sa firmada, in s'oru de sa territza apistonada a inghìriu de sas àrbores: in carchi puntu de su tzipu pariat chi si unfrarent unos cucuaos chi, inoghe e in cuddae, s'aberiant faghende iscabitare bumbullones tundurinos interrados. S'est ingrunadu a si prèndere sas botas e at abbaidadu cun prus aficu: fiat antunna, antunna bera iscabitende pròpiu in mesu de sa tzitade! A Marcovaldo li fiat partu chi su mundu chisinatu e mìseru a inghìriu suo si torraret totu in unu bundante de benes costoidos e chi dae sa vida poderet galu isperare calicuna cosa a prus de sa paga orària de su salàriu contratuale, de s'indennidade, de sos assegnos familiares e de s'agiudu pro sos alimentos.
In su traballu sa die fiat istadu prus abbaucadu de su sòlitu; pensaiat chi in su mentres chi fiat in cue iscarrighende pacos e càscias, in s'iscurigore de sa terra s'antunna silena, pria, connota dae isse ebbia, fiat faghende giòmpere sa purpa porosa, retziat sutzos dae sa terra, caspiat sa crosta de sas  cherbas.
"Diat bastare una note de abba, - at pensadu - e diat èssere a puntu  de nde la boddire". E non bidiat s'ora de dare a ischire sa nova a sa mugere e a sos ses fìgios suos.
- Mi' su chi bos naro! - at annuntziadu mandighende su pagu chi bi fiat pro chenare. - Intro de chida amus a mandigare antunna! Una bona fritura! Bos l'asseguro!
E a sos pitzinnos prus minores, chi no ischiant ite fiat s'antunna, at ispricadu amantiosu sa dechidesa de totu sas genias de antunna, sa delicadesa de su sabore e comente tocaiat a la còghere; e at fatu intrare in s'arresonu fintzas a mugere sua, Domitilla, chi finas a cussu momentu si fiat mustrada iscrètida e distraida.
- E ue est custa antunna? - l'ant preguntadu sos fìgios. - Nara·nos in ue creschet!
A cussa pregunta unu meledu reselosu at firmadu su dillìriu de Marcovaldo: "Si lis naro su logu, issos andant a la chircare cun una de cuddas piseddinas pilandrinas, essit a campu sa boghe in su bighinadu e s'antunna nche finit in padedda angena!" E gasi, cussa iscoberta chi l'aiat prenadu su coro de amore universale, como nde li batiat s'oriolu de su poderiu, l'inghiriaiat de una timòria gelosa e iscunfidera.
- Su logu de s'antunna l'isco deo e deo ebbia, - at naradu a sos fìgios, - e iscuros bois si bos nch'essit paràula dae buca.
S'incràs mangianu, Marcovaldo, acurtziende·si a sa firmada de su tramva, fiat totu orioladu. Si fiat ingrunadu in s'argioledda e, sulenadu, at bidu s'antunna prus mannitedda, ma non meda, cuada agiomai in su totu dae sa terra.
Grunadu comente fiat, si fiat abbistu chi calicunu fiat a in segus suo. Si nde fiat pesadu lestru e at fatu mustra de indiferèntzia. Bi fiat unu mundadore chi si lu fiat abbaidende arrumbadu a sa màniga de s'iscòbulu.
Custu mundadore, de su logu ue bi fiat s'antunna, fiat unu giòvanu cun olleras, longhiriddinu. Si naraiat Amadigi, disgeniadu  dae tempus a Marcovaldo, forsis pro cussas olleras chi isperiaiant s'asfaltu de sas carreras in chirca de ogni arrastu naturale de nde burrare a iscobuladas.
Fiat unu sàbadu; Marcovaldo nch'at barigadu sa mesa giorronada lìbera caminende che isbeliadu a curtzu a s'argioledda, isperiende dae a tesu su mundadore e s'antunna, carculende su tempus chi bi cheriat a la fàghere crèschere.
Sa note at pròidu: che sos massajos a pustis de meses de sicagna si nd'ischidant e brincant cuntentos intendende sa mùida de sos primos gùtios, gasi Marcovaldo, solu in totu sa tzitade, si fiat sètzidu in su letu e at mutidu a totu sos de domo. "est proende, est proende", e at respiradu su nuscu de sa terra infusta e de su mugore friscu chi intraiat dae foras.
A s'arbèschida - fiat domìniga -, cun sos pitzinnos, cun unu coingiolu chi s'at fatu prestare, deretu at cùrridu a s'argioledda. S'antunna fiat in cue, bella tètera, cun sos cuguddos ritzos in sa terra galu trìcia de abba. - Ite cosa bella! - e si fiant postos a nde la boddire.
- Oh ba', bidu l'as cuddu òmine canta nd'at boddidu! - at naradu Micheleddu, e su babbu impinnende sa conca at bidu, reu a curtzu a issos, a Amadigi, fintzas isse cun unu coingiolu in manu prenu de antunna.
- Ah, fintzas bois nde seis boddende? li preguntat su mundadore.
- Tando est bona a mandigare? Deo nd'apo leadu unu pagu ma no ischia si mi fidare o nono ... Prus addae bi nd'at fintzas de prus manna ... Bene, como chi l'isco, lu naro a sos parentes mios chi sunt chistionende si la devent boddire o nono ... - e si nch'est aviadu a passos lestros.   
Marcovaldo est abarradu a buca aberta: antunna prus madura, chi isse no aiat bidu, un'incùngia mai isperada, chi li nche pijaiant dae suta de ogros. Pro un'iscuta est abarradu pedrale dae su fele, dae s'arrenegu, e a pustis - comente a bortas sutzedit - cussas passiones individuales si sunt tramudadas in un'impèllida de bonucoro. A cussa ora bi fiat gente meda isetende su tramva, cun su paràcua apicadu a su bratzu, ca pariat chi deviat pròere. - Eh, a bois so narende!  A la cherides fàghere una bella fritura de antunna custu sero? - at abboghinadu Marcovaldo a sa gente ammuntonada in sa firmada. - At essidu antunna inoghe in carrera! Benide cun megus! Bi nd'at pro totus! - e si fiat postu a sighire a Amadigi, cun una truma de gente fatu.
Ant agatadu àtera antunna pro totus e, non tenende coingiolos, nche l'ant posta in sos paràcuas abertos.
Calicunu at naradu: - Cantu diat èssere bellu a nos nde fàghere una mandigada totus impare!
Ognunu però at leadu s'antunna e si nche fiat aviadu a domo sua.
Ma si sunt torrados a bìdere luego, antis su sero etotu, in su matessi aposentu de s'ospidale, a pustis de sa lavanda gàstrica chi los aiat sarbados a totus dae èssere avelenados, no a manera grae, ca sa cantidade de antunna chi aiant mandigadu fiat meda pagu.
Marcovaldo e Amadigi teniant sos letos unu a curtzu a s'àteru e si fiant abbaidende a incorradura.



dissabte, 5 de novembre de 2016

Istrutziones pro pigare in un'iscala - Julio Cortázar










Istrutziones pro pigare in un'iscala

Totu nois a seguru amus osservadu chi a fitianu su pamentu de un'aposentu o de un'àteru logu si pìnnigat a manera chi una parte si àrtziat faghende un'àngulu retu cun sa lìnia de su pamentu e deretu si ponet parallèla a custu pianu dende luego orìgine a un'àteru pianu perpendiculare; custa manera de si cumportare si repitit in lìnia reta, a caragolu o de àteras formas finas a unas artàrias chi podent variare meda. Ingruscende·si e ponende sa manu manca in una de sas partes verticales, e sa destra in s'orizontale currispondente, tenimus un'iscalinu o gradinu. Cada unu de custos iscalinos, formadu comente amus bidu dae duos elementos, est postu unu pagu prus a in subra e a in antis de s'anteriore, printzìpiu chi dat sentidu a s'iscala, ca ogni àtera cumbinatzione at a dare formas forsis prus bellas o elegantes, ma incapatzes de nos nche giùghere dae unu pianuterra a unu primu pianu. Sas iscalas si pigant de cara a nois, ca a las pigare a palas in segus o de costàgiu resurtat meda incòmodu. Sa compostura naturale est a si mantènnere a sa rea, sos bratzos falados pende-pende, sa conca arta ma non tantu, a manera chi sos ogros bidant deretu sos iscalinos superiores a su chi pistamus, e respirende a lenu e cun regularidade. Pro pigare un'iscala comintzamus artziende  cussa parte de su corpus posta in bàsciu a manu destra, imboligada cun pedde, gomma o tela e chi, francu carchi etzetzione, no est prus longa de s'iscalinu. Posta in su primu iscalinu custa parte de su corpus, chi pro la truncare in curtzu l'amus a mutire pee, si àrtziat sa parte ecuivalente de s'ala manca (fintzas custa mutida pee, ma chi non podimus confùndere cun su pee tzitadu in antis), e giughende·la a s'artària de su pee, la faghimus sighire fintzas a la pònnere in su segundu iscalinu, a manera de fàghere reposare inoghe su pee, e in su primu at a reposare su pee. (Sos primos iscalinos sunt semper sos prus difìtziles, finas a achirire sa coordinatzione netzessària. Sa cointzidèntzia de nùmene intre su pee e su pee faghet difìtzile s'acrarimentu. Tocat a pònnere atentzione a no artziare a su matessi tempus su pee e su pee.)
Arrivados duncas  a su segundu iscalinu, bastat a repìtere a manera alternativa sos movimentos finas a sa fine de s'iscala. Pro essire dae custa cun fatzilidade, tocat a dare unu corfu lèbiu de carcàngiu pro la fissare in logu suo, dae ue non s'at a mòere finas a su momentu de falare.