divendres, 12 d’agost de 2016

De una terra (VI) - Joan Vinyoli








De una terra (VI)

Est como, cando su sero s'est isorvende,
chi penso in cuddu sole de cando fia pitzinnu,
e bido sa badde crara prena de nèula
e a tesu su mare, lisu, asulu e mannu.
In su logu ue mi firmaia a l'abbaidare
beniant a pare, suaves,
sas camineras rujastras e tortas,
prenas de mudìmene e de paghe prena.

Fìgia de su chelu, in cue, sa poesia,
una die apo agatadu a fata de die:
in unu cugione segretu chi connoschia,
in s'oru de su trainu ùmidu l'apo intesa.
Oh cantu de rusignolu!, tue m'aberias
mundos de bellesa, soledade e chelu;
in cussu puntu, in s'ànima naschias,
ispantosu, disconnotu disìgiu.

                                            Joan Vinyoli

 ****************

D'una terra (VI)

És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l'indret on a mirar-la em parava
s'hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.


                                            Joan Vinyoli

dijous, 11 d’agost de 2016

Sero iscuru - Joan Vinyoli




Sero iscuru

Ses unu sero iscuru cun tzichìrrios rujos
in fundu a unu padente de suèrgios nieddos.
Ando cara a s'interighinada
tambulende,
carrighende una fàscia de linna
sica meda.
A m'agiudas a aguantare custu pesu,
a allùere unu foghigheddu
pro bi caentare
sas manos tantu bòidas de ambos duos?

                               Joan Vinyoli

********************

Tarda fosca

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes, 
a encendre un petit foc
per escalfar-hi 
les mans tan buides de tots dos?

                               Joan Vinyoli

dimecres, 10 d’agost de 2016

Sa note e su die - Joan Vinyoli




Sa note e su die

Falamus a sas abbas
fungudas de su sonnu a tratare cun sos pisches
de sa memòria
                  su prus pagu a tesu
possìbile,
         non pro chi ti rispondant
boghes dae s'abismu,
                  su movimentu ebbia
de s'abba niedda, lussuosa, rica
de cales segretos non s'ischit.
                          Notes istranas ...
Arbèschidas a pustis:
                  su gurteddu de sa die
isperrat sos portellitos, intrat, lisa,
una currente fina de lughe,
                  isbolatzant
lentzolos nidos, pugiones mannos, ponende·si
subra de sos pagiàrgios brusiende de grogu,
                                            s'abba
a ìrridos ruet in s'istrampu,
chi l'ingullit.
                  Su trigu s'isterret finas a sa lìnia
de s'orizonte.
                  Sos caddos s'inchimerant.

                                            Joan Vinyoli

 


La nit i el dia

Baixem a les profundes
aigües del son a traficar amb els peixos 
de la memòria
                    al menys distanciadament 
possible,
            no perquè et responguin
veus abissals,
                   tan sols el moviment
de l'aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets.
                                   Estranyes nits...
Albes després:
                    el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum,
                             voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc,
                                                el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l'engoleix.
                    S'estenen blats fins a la ratlla
de l'horitzó.
                Els cavalls es desboquen.

                                            Joan Vinyoli
                                           



dimarts, 9 d’agost de 2016

De una terra (II) - Joan Vinyoli




De una terra (II)

M'allegraia de andare ascurtende peri su litu
su sonu de sa destrale de su linnadore,
in sa serenidade carca de s'aera
nuscosa de ruda e vapores de erba cràbina.
Tue, linnadore, che unu deus ghetas a terra
àrbores de bisos, de contados iscuros,
in s'aera màgica de sas soledades:
in cue in s'istiu su bentigheddu mùilat,
s'abe sutzat romasinu ammajadu
e curret un'abba cristallina e tosta.

                                                     Joan Vinyoli

*****************













D'una terra (II)

M'alegrava d'anar sentint pel bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l'aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l'aire màgic de les soledats:
allà a l'estiu el ventijol murmura,
l'abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal.lina i dura.

                                                     Joan Vinyoli


dilluns, 8 d’agost de 2016

Non sa cantzone perfeta - Joan Vinyoli










Non sa cantzone perfeta

Non sa cantzone perfeta ma sa boghe
chi invocat a Deus est netzessària,
ca a su coro nostru no li bastat
a mòere bene sas alas, che s'àbbila.
Cun ogros allutos tocat a intrare
in sa note de s'arcanu,
pro chi su segretu, che s'aera
chi corpat sos ogros, penetret in su coro.

                                                     Joan Vinyoli


*************


No la cançó perfecta

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

                                                     
                                                      Joan Vinyoli