dimarts, 10 de maig de 2016

P.P. Pasolini





Su 14 de trìulas de su 1942 Pasolini pùblicat in sa Libreria Antiquaria Mario Landi de Bologna sa sìlloge Poesie a Casarsa: batòrdighi cumponimentos iscritos in limba friulana, sa limba materna sua; poesias nàschidas dae sa netzessidade de iscrìere in una limba fintzas a tando faeddada ebbia.    
S'issèberu de sa limba friulana comente limba de poesia divenit su sìmbulu de su disafiu de unu giòvanu intelletuale rispetu a su potere.  
    



Poesie a Casarsa  -   Dèdica


Funtana de abba de sa bidda mia.
Non b'at abba prus frisca che sa de sa bidda mia.
Funtana de amore terrale.



Fontana di aga dal me paìs.
A no è aga pì fres-cia che tal me paìs.
Fontana di rustic amòur.












Torrende a bidda

                                           Où sont les neiges d'antan? 
                                                                      F. Villon

Bajanedda, ite faghes
caribianca a curtzu a fogu, 
che unu frore
alligiadu in s'intrinada?
"Deo allumo bruncones betzos,
e su fumu bolat iscuru,
a nàrrere chi in su mundu meu
su campare est seguru." 
Ma a cussu fogu chi nuscat
mi fartat s'alenu, 
e dia chèrrere èssere su bentu
chi morit in bidda.
                          
                               


Tornant al país
                                           Où sont les neiges d'antan? 
                                                                      F. Villon

                          
Fantassuta, se i fatu
sblanciada dongia il fòuc,
coma una plantuta
svampida tal tramònt,
"Jo i impiji vecius stecs
e il fun al svuala scur
disínt che tal me mond
il vivi al è sigúr".
Ma a chel fòuc ch'al nulís
a mi mancia il rispír,
e i vorès essi il vint
ch'al mòur tal país.



                    

__________________________


Arcanu

M'atrevo a artziare sos ogros
a sas chimas sicas de sas àrbore,
non bido su Segnore, ma sa lughe sua
lughende semper immensa.

De totu sas cosas chi isco
una ebbia nd'intendo in su coro:
so giòvanu, biu,  disamparadu,
cun su corpus consumende·si.

Abarro un'iscuta in s'erba
oru de riu, intre àrbores nudas,
luego camino, e ando suta de sas nues,
e campo cun sa gioventude mia.

                                           




Misteri 

I àusi zirà in alt i vui 
su li pichis secis dei lens, 
no jot il Signòur, ma il so lun 
ch’al brila sempri imèns. 

Di tantis robis ch’i sai  

i ’n sint tal còur doma una,  
i soi zòvin, vif, ’bandunàt,  
cu’l cuàrp ch’al si cunsuma.  

I stai un momènt ta l’erba  

dal rivàl, tra i lens nus, 
po’ i ciamini, e vai sot il nul,  
e i vif cu la me zoventút.

                                    






_________________________________

Sa note de su mese de maju


In sos ogros tuos consumidos
in intro de una retza
de crispas sambenosas,
non bido unu Tempus Coladu

Ma annos tristos ebbia
e notes ismentigadas
e passiones interradas
in unu tempus sena dies.

II

Su corpus tuo est abarradu
a si caentare in sa loza,
in una die biada,
prena de gemmas mortas.

Su corpus tuo, ma tue, betzu
chie ses, in cue, incantadu,
cun cussu ogru chi paret
una làgrima astrada?

III

Ah, abbàida·ti in s'abba
mùrina de sa Mitza bianca,
in cue in fundu de totu 
est cantende unu giovaneddu.

Cantat in mesu de sos àlinos,
bellu che unu fìgiu tuo,
lughet s'immàgine sua
in su tròlliu chietu.

IV

Vida sena destinu,
arrancada cun su corpus; 
dae fìgiu fatu babbu, 
intre su foghile e sa cherba.

Incurbade·bos, gente cristiana, 
a intèndere sa pèdia,
in totu custu mudìmene,
chi falat dae sa rughe.

                             




La not di maj 




Tal to vuli frugàt 

drenti di na rèit 
di ruis insanganadis 
i no jot un Passàt 

Ma doma àins scurís 

e nos dismintiadis 
e passiòns soteradis 
ta un timp sensa i dis 


II 

Il to cuàrp l’è restàt 

a s-cialdassi tal puàrtin 
là, in qualchi dí beàt 
plen di zemis muartis. 

Il to cuàrp, ma tu veciu 

cui sotu, ulí, inciantàt, 
cun chel vuli ch’al par 
na àgrima inglassada? 


III 


Ièh, vuarditi ta l’aga

grisa dal Font blanc, 
lajú tal fons tal fons  
un fantassút al cianta. 

Ienfra i aaj al cianta 
biel coma a to fí, 
la so imàzin a brila 
ta la roja tranquila.

IV 


Vita sensa distín, 

purtada via cu’l cuàrp:  
di fí doventàt pari 
dal spolèr al sgivín. 

Pleàisi, zent cristiana, 

a scoltà un fil di vòus, 
fra dut chistu sidín, 
ch’al ven ju da la cròus

                      
_______________________________


Cantu de campanas


Cando su sero si perdet  in sas funtanas, 
sa bidda mia est de colore confusu.

Deo so a tesu, ammento sas ranas suas,
sa luna, sa tremulia trista de sos grillos.

Tocat a Rosàriu,  e si isalenat in sos prados:
deo so mortu a su cantu de sas campanas.

Furisteri, non timas su bolu durche meu
in su sartu: deo so un'ispìritu de amore

torrende a bidda sua dae a tesu. 

                                    




Ciant da li ciampanis


Co la sera a si pièrt ta li fontanis
il me país al è colòur smarít.

Jo i soi lontàn, recuardi li so ranis,
la luna, il trist tintinulà dai gris.

A bat Rosari, pai pras al si scunís:
jo i soj muàrt al ciant da li ciampanis.

Forèst, al me dols svualà par il plan,
no ciapà pòura: jo i soj un spirt di amòur

che al so país al torna di lontàn.

                                   



____________________________________

Dìliu

Abbàida, Dìliu, est proende subra de 
sas acatzas. Sos canes sunt isalenende
in sa campura birde. 

Abbàida, pitzinne', in sos corpos nostros 
su lentore friscu 
de su tempus pèrdidu. 


                                    





Dili

Ti jos, Dili, ta li cassis
a plòuf. I cians si scuníssin
pal plan verdút.

Ti jos, nini, tai nustris cuàrps,
la fres-cia rosada


dal timp pierdút.


_____________________


Proet in sas làcanas

Giovaneddu, proet su Chelu
in sos foghiles de sa bidda tua,
in sa cara tua de rosa e de mele
annuadu naschet su mese.

Su sole iscuru dae su fumu,
suta de sas naes de sa murighessa,
ti brùsiat e in sas làcanas, solu, 
ses cantende sos mortos.

Giovaneddu, est riende su Chelu
in sos balcones de sa bidda tua,
in sa cara tua de sàmbene e fele,
asserenadu morit su mese.

                           




Ploja tai cunfíns

Fantassút, al plòuf il Sèil
tai spolèrs dal to país,
tal to vis di rosa e mèil
pluvisín al nas il mèis.

Il soreli scur di fun
sot li branchis dai moràrs
al ti brusa e sui cunfíns
tu i ti ciantis, sòul, i muàrs.

Fantassút, al rit il Sèil
tai barcòns dal to país,
tal to vis di sanc e fièl
serenàt al mòur il mèis.



                           
_____________________________



Su pitzinnu mortu
Manuscritu originale

Sero lughente, in su fossu
creschet s'abba, una fèmina ràida
caminat peri su sartu.

Deo t'ammento, Nartzisu, fias in colore
de su sero, cando sas campanas
tocaiant a mortu. 
                          
                          (Pier Paolo Pasolini)





Il nini muàrt     

Sera imbarlumida, tal fossàl
a cres l'aga, na fèmina plena
a ciamina pal ciamp.

Jo ti recuardi, Narcís, ti vèvis il colòur
da la sera, quand li ciampanis
a súnin di muàrt.

                          (Pier Paolo Pasolini)



________________________________




Sa die de sa morte mia

In una tzitade, Trieste o Ùdine
in mesu de un'arborada de tìlios, 
cando in beranu
sas fògias mudant colore,
deo apo a rùere mortu
suta de su sole brusiende,
brundu e artu,
e apo a serrare sas pàrpalas
lassende su chelu a s'isplendore suo.

Suta de unu tìliu tèbiu de birde,
apo a rùere in su nieddu
de sa morte mia 
chi isperdet sos tìlios e su  sole. 
Sos bellos giòvanos 
ant a cùrrere in cussa lughe
chi deo apo pèrdidu,
bolende foras de sas iscolas, 
cun sos ritzos in cherbeddos.

Deo apo a èssere galu giòvanu,
in camisa crara, 
cun sos pilos suaves istèrridos
in su prùere amargu.
Apo a èssere galu caente,
e unu pitzinnu currende in s'asfaltu
tèbiu de s'arburada,
m'at a pònnere una manu 
in su sinu de cristallu.

                                











Il dí da la me muàrt

Ta na sitàt, Trièst o Udin,
ju par un viàl di tèjs,
di vierta, quan' ch'a múdin
il colòur li fuèjs,
i colarài muàrt
sot il soreli ch'al art
biondu e alt
e i sierarài li sèjs,
lassànlu lusi, il sèil.

Sot di un tèj clípid di vert
i colarài tal neri
da la me muàrt ch'a dispièrt
i tèjs e il soreli.
I bièj zuvinús
a coraràn ta chè lus
ch'i ài pena pierdút,
svualànt fòur da li scuelis
cui ris tal sorneli.

Jo i sarài 'ciamò zòvin
cu na blusa clara
e i dols ciavièj ch'a plòvin
tal pòlvar amàr.
Sarài 'ciamò cialt
e un frut curínt pal sfalt
clípit dal viàl
mi pojarà na man
tal grin di cristàl.

                           



___________________________                           

dimarts, 3 de maig de 2016

Sos giustos - J.L. Borges

Sos giustos  (Jorge Luis Borges)

Un'òmine chi incurat su giardinu, comente cheriat Voltaire.
Chie li agradat chi b'apat mùsica in custa terra.
Chie iscoberit cun praghere una etimologia.
Duos chi in unu tzilleri de su Sud sunt gioghende, mudos, una partida de iscacos.
Su tzeramista pensende a unu colore e a una forma.
Unu tipògrafu chi cumponet bene custa pàgina, chi forsis no li praghet.
Una fèmina e un'òmine leghende sos ùrtimos versos de unu cantu.
Chie carignat a un'animale dormende.
Chie giustìficat o cheret giustificare unu male chi l'ant fatu.
Chie li agradat chi in sa terra bi siat Stevenson.
Chie preferit chi sos àteros tèngiant resone.
Custas pessones, chi non si connoschent, sunt sarbende su mundu.


 


Los justos   (Jorge Luis Borges)
Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada.
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.