dilluns, 25 d’abril de 2016

Decamerone (2 - II)

Rinaldu d'Esti, irrobbadu dae unos birbantes, est acasagiadu dae una biuda e torrat a domo sua sanu e cuntentu.



         In su tempus chi in Ferrara bi fiat su marchese Atzu, unu giòvanu mercaderi a nùmene Rinaldu, fiat andadu dae Ferrara  a Verona a caddu.
         In caminu si fiat agatadu cun tres òmines chi pariant mercaderis che a isse, ma chi fiant unos bandidos, e aiat sighidu su biàgiu cun issos. Custos, pro fàghere leare fidùtzia a Rinaldu, si mustraiant onestos e de bonu coro. Unu de custos tramperis at preguntadu a Rinaldu:
         "Cale pregadorias naras tue cando ses in biàgiu?" Rinaldu l'at rispostu:  
         "Deo, sa veridade, prego pagu, ma a mangianu, cando esso dae sa locanda, naro unu Babbu Nostru e un'Ave Maria pro s'ànima de su babbu e de sa mama de santu Giulianu; fatu custu prego a Nostru Segnore e a custu santu pro chi a de note agate semper in ue dormire. A bortas mi so agatadu chi no ischia in ue dormire, ma gràtzias a s'agiudu de santu Giulianu totu est andadu bene."
         Su bandidu chi l'aiat fatu custa pregunta li nd'at fatu un'àtera:
         "E custu mangianu naradas las as sas pregadorias?"
"Giai lu creo" l'at rispostu Rinaldu.
         Tando su bandidu at naradu: "Fintzas deo apo biagiadu meda e mai apo naradu una pregadoria a santu Giulianu, ma àteras pregadorias, e finas a como semper apo agatadu unu bonu logu in ue pòdere dormire; amus a bìdere custa note si apo a istare mègius deo o tue."
         E arresonende de àteras cosas, fiant cròmpidos a unu logu iscuru e assoladu e sos bandidos ant aprofetadu pro irrobbare Rinaldu de totu su chi teniat, fintzas su caddu e sa bestimenta. E in s'interi chi si nch'andaiant lu befaiant: "Pregunta a santu Giulianu tuo si custa note ti oferit unu bonu allògiu, ca su Santu nostru a seguru chi nos nd'at a agatare unu bonu meda."
         Su tzeracheddu de Rinaldu bidende su mere suo irrobbadu, in contu de l'agiudare si nch'est fuidu a caddu e est andadu finas a  su Casteddu de sa Fae in ue l'aiant allogadu.
         Rinaldu, abarradu mesu nudu, iscurtzu e sena caddu, s'est postu a chircare, disisperadu, unu logu in ue nche pòdere barigare sa note sena mòrrere dae su fritu, dadu chi fiat comintzende a frocare forte. Fatu unu bonu tretu de caminu at bidu  su Casteddu de sa Fae e at detzisu de pedire a sos de intro chi lu fagherent dormire in cue. Totu sas giannas e bentanas però fiant serradas e sos pontes mòbiles de intrada artziados. Pro sorte sua at agatadu una loza e in cue suta, male comente at pòdidu, s'est acucadu subra de unu pagu de pàgia. Disconsoladu e tristu pensaiat a santu Giulianu chi custa borta no l'aiat agiudadu. Su Santu però fiat a puntu de li dare una manu.
         In cussu casteddu bi fiat una biuda, bella e bene fata comente peruna àtera, istimada dae su marchese Atzu chi meda bortas andaiat a l'agatare e intraiat a letu cun issa. Sa note fiat in su casteddu ma, a unu tzertu momentu est bènnidu unu missu pro l'avèrtere chi deviat tzucare a Ferrara pro una cosa urgente.
         Sa fèmina, annicada, at detzisu de si fàghere unu bagnu, de chenare e si nch'andare a dormire. Intrada in s'aposentu de su bagnu, chi fiat a in susu de sa loza in ue bi fiat Rinaldu, at intesu sos lamentos de isse e tando at naradu a sa tzeraca de andare a bìdere chie bi fiat in cue, suta de sa loza, in una note chi fiat frochende. Sa tzeraca essida a foras, at agatadu a Rinaldu tèteru dae su fritu, totu a unu gantzu. L'at preguntadu chie fiat e ite bi faghiat in cue. Isse l'at contadu totu su chi li fiat sutzessu e l'at pedidu de no lu lassare in cue a mòrrere dae su fritu.
         Sa tzeraca est torrada a in intro e at contadu totu a sa biuda, chi l'at naradu de fàghere intrare cussu òmine, de li dare a mandigare e de li agatare unu logu pro dormire.
         Torrada dae Rinaldu, sa tzeraca l'at fatu intrare a casteddu e l'at acumpangiadu a si fàghere unu bagnu cun abba caente. Sa biuda l'aiat fintzas dadu una bestimenta noa, chi fiat de su maridu mortu. Rinaldu daiat sas gràtzias a Deus e a Santu Giulianu pro l'àere fatu agatare cussu casteddu e gente de bonu coro. Sa biuda luego at preguntadu a sa tzeraca comente fiat custu òmine e issa l'at rispostu chi fiat una pessone bella e distinta. Tando l'at fatu intrare a s'aposentu in ue fiat issa, l'at naradu a si sètzere a faca a su fogu a costàgiu suo e a li nàrrere ite li fiat sutzessu.
         Isse l'at contadu totu e issa l'ascurtaiat. Sa fèmina aiat giai intesu s'istòria sua contada dae su tzeracheddu de Rinaldu, chi fiat arrivadu a su casteddu in antis e pro cussu l'at crèidu.
         Cando sa chena fiat ammaniada e posta in sa mesa, isse s'est sabunadu sas manos e at comintzadu a mandigare. Fiat unu bellu òmine, artu e bene fatu, garbosu e gentile.
         Sa biuda si sentiat atraida dae isse e, essende restada brivada de sa cumpangia a letu de su marhese, galu càrriga de disìgiu sessuale comente fiat, cheriat assagiare totu su bene chi teniat a in antis de ogros. E duncas s'est cussigiada cun sa tzeraca a bìdere ite nde pensaiat issa e custa l'at naradu chi faghiat bene a andare a letu cun cussu òmine.

         E gasi, pustis chena, sa biuda s'est acurtziada a isse  e l'at naradu:
         "Rinaldu, pro ite seis gasi pensamentosu? Seis pensende chi non bos ant a torrare su caddu e sa bestimenta e totu su chi bos ant furadu? Ponide·bos cuntentu. Custa est domo bostra! Antzis, bos naro una cosa, chi cun custa bestimenta in dossu, chi fiat de     maridu meu s'iscuru, mi parides isse in pessone; e tantu est chi custu sero m'est intrada sa gana, prus de una borta, de bos abbratzare e basare , si no aere pensadu de bos dare infadu."
         Rinaldu ascurtende custas paràulas e bidende sos ogros disigiosos de sa fèmina, si l'est acurtziadu a bratzos ispartos e l'at naradu:
         "Sennora mia, gràtzias a bois deo so galu biu e duncas non mi  chèrgio cumportare comente unu peddone, ma  mi tocat a  fàghere totu su chi bos agradat, duncas bos apo a abbratzare e basare finas a cando nd'ais a tènnere gana."
Sa fèmina chi pro s'allùere non li serviant àteras paràulas, si nch'est ghetada in bratzos suos e si l'at bene istrintu e basadu e àtere e tantu at fatu isse; deretos si nche sunt andados a s'aposentu de dormire e sena isetare mancu un'iscuta si nche sunt corcados e ant satisfatu sas ganas issoro totu sas bortas chi ant chertu in antis de fàghere die.

A s'arbèschida sa biuda, at dadu dinari a Rinaldu e l'at fatu agatare cun su tzeracheddu suo. In su mentres sas guardias aiant agatadu sos tres bandidos e nche los aiant giutos pròpiu a su Casteddu de sa Fae. In cue Rinaldu los at reconnotos e at recuperadu su caddu e totu su chi li aiant irrobbadu. Dadas sas gràtzias a Deus e a Santu Giulianu si nche fiat torradu a domo sua.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Un'òpera manna de sa literadura catalana in sardu

                 


        SA PRATZA DE SU DIAMANTE / LA PLAÇA DEL DIAMANT   




            A sos chi mi preguntant  pro ite apo traduidu custu libru in sardu, deo lis regiro sa pregunta e lis naro de proare a immaginare chi perunu libru siat mai traduidu. Sa gente diat connòschere  e diat lèghere petzi libros in sas limbas chi faeddat, chi pro su prus est una, o duas; sa tzirculatzione de sa cultura  e de sas ideas diat èssere limitada  a sa zona linguìstica cumpetente de cussa limba. Si diat tratare de una autarchia culturale chi oe non podimus ammitire, est finas impossìbile, pro no nàrrere contra natura. Bos l’immaginades: sa literadura tedesca lèghida petzi in sos territòrios de sas limbas germànicas, sa frantzesa in sos territòrios francòfonos, s’ebrea inserrada in Israele.
 
             Sa tradutzione duncas est un’istrumentu de comunicatzione, de abertura a su diàlogu, de cuncàmbiu o cambiapare intre culturas, intre limbas diferentes.

              Sa limba, chi est sa matèria prima de sa tradutzione, e sa cultura sunt entidades in movimentu, non sunt istàticas ma dinàmicas, e sighint su matessi caminu. Sunt in movimentu continu, a inghìriu, a caragolu; sunt unu bentu a mulineddu: a un’ala dant e a s’àtera ala leant, retzint e oferint, còpiant e sunt copiadas. Sa tradutzione est un’alimentu pro sa cultura, alimentu chi leat dae un’àtera, non furat, antzis leende l’inrichit e s’inrichit issa etotu.
             Sa tradutzione est una bentana aberta a su mundu, est unu ponte chi tocat giumpare pro ischire e connòschere su chi pensant e narant in cale si siat chirru de su mundu, o prus sempritzemente in s’àteru oru de su riu.

             In sas limbas minores che sa sarda sa tradutzione literària tenet sa tarea, su còmpitu, de inrichire, de recreare, de afortire sa limba; est una linfa; est che sa manu de s’òmine chi cun sa marra aralat, imbiat s’abba a sos surcos de sa limba pro li dare vida, pro chi diat frutos, pro chi non si sichet s’arvure. 
  
           Rodoreda naraiat chi fiat difìtzile a iscrìere in catalanu in logu furisteri, immaginade·bos unu pagu ite podet èssere a traduire in sardu in logu furisteri.
              No est sa matessi cosa traduire dae una limba cun una traditzione culturale bene arraighinada e cun una ampra literadura de riferimentu a un’àtera cun sas matessi caraterìsticas, chi a traduire dae una de custas limbas, mannas e bene assentadas, a una minoritària che su sardu.
      Su movimentu a mulineddu, in custu casu, est totu in favore de su sardu, chi retzit dae àteras limbas sena nudda dare, cun s’isperu però chi in un’imbeniente sa literadura nostra podat inrichire carchi àtera. Bi cheret sa voluntade nostra,  sa fidùtzia in nois etotu, s’autoistima, pro lu pòdere fàghere.


             Totu custa premissa ampra  m’est servida pro descrìere  sas resones prus profundas chi m’ant cumbintu a truduire su romanzu de Mercè Rodoreda.
              Ma ite est chi m’at dadu s’ispinta pro lu fàghere? Est istadu s’amore, s’amore pro sa prima limba chi apo intesu, sa prima chi m’at regaladu unu risu e unu piantu, sa prima chi apo traduidu sos disìgios meos in paràulas, sa prima chi m’ant cumpresu. Est sa matessi limba chi a sos ses annos, intrende a iscola, mi nch’ant furadu.
            A custu primu amore si nd’est annantu un’àteru, s’amore pro sa limba catalana, connota unu merie de medas annos a como, a pilos longos e barba longa, in unu bellu merie pariginu chi galu durat.



   

dimarts, 19 d’abril de 2016

Decamerone - Su belu de sa badessa

Decamerone   (9 - II)


A sa badessa iscobiant chi una mòngia est in sa tzella cun s'amante. Sa badessa si nde pesat in presse dae su letu e creende de si pònnere in conca su belu, si ponet in càmbiu sos cartzones de su preìderu chi fiat cun issa e de custa manera andat a brigare sa mòngia.


Unu tempus in Lombardia bi fiat unu monastèriu famadu comente religiosu e santu in ue, intre àteras mòngias, bi nd'aiat una, Isabella a nùmene, ermosa  e de famìlia nòbile. Una die est andada a l'agatare unu parente suo acumpangiadu dae unu bellu giòvanu chi, bidende·lu ebbia, Isabella si nd'est innamorada. E finas isse, bidende sa bellesa si fiat innamoradu de issa.  
A dolu mannu però, s'amore issoro est restadu sena frutos pro tempus meda. Ma dadu chi moriant dae sa gana de si bìdere, isse at agatadu su modu de intrare, a fura, in su monastèriu pro istare cun sa mòngia, no una ma bortas meda, cun gosu mannu de cada unu.
Finas chi una note una mòngia, sena èssere bida dae isse, l'at bidu essende dae sa tzella de Isabella e at iscobiadu totu a sas àteras mòngias. Custas ant detzisu de contare totu a sa badessa, Usimbalda a nùmene, chi teniat fama de èssere una santa fèmina; ma in antis de fàghere custu ant pensadu chi forsis fiat mègius a isetare e chi esseret sa matessi badessa a los agatare impare. E si fiant postas de acordu pro los tentare.
Isabella, non suspitende nudda de totu custu, una note at fatu bènnere a sa tzella sua cussu giòvanu, cosa chi ant bidu sas mòngias chi fiant bardiende. Colada una bona iscuta, a note bene intrada, unas cantas ant abarradu in cue tentende sa tzella, àteras ant cùrridu a avèrtere sa badessa e, tzochende·li sa gianna l'ant naradu:
"Reverenda, pesade·bos·nde a sa lestra, ca amus bidu chi Isabella tenet un'òmine in sa tzella sua."


Intesas custas paràulas sa badessa, chi sa note fiat acumpangiada dae unu preìderu, chi issa faghiat intrare cuadu in intro de una càscia, timende chi sas mòngias poderent ispìnghere e abèrrere sa gianna, si nd'est pesada a sa lestra e s'est bestida, male comente at pòdidu, a s'iscuru. Creende de leare su belu de conca, dae sa presse chi teniat at leadu sos cartzones de su preìderu e s'at covacadu sa conca cun custos, est essida dae sa tzella e at serradu sa gianna narende: 
"In ue est custa malaita de Deus?" E currende, cun sas mòngias fatu suo e chi non si fiant abbistas de nudda, fiat cròmpida a sa tzella de Isabella e, agiudada dae sas àteras mòngias, nd'at ghetadu a terra sa gianna. Cando sunt intradas ant agatadu  abbratzados intro de su letu sos duos amantes chi, no ischende su de fàghere fiant abarrados chietos e mudos.
Sas mòngias, pro òrdine de sa badessa, nch'ant giutu a Isabella a sa sala capitulare e sa badessa, sètzida in mesu de sas mòngias, chi fiant abbaidende petzi a Isabella, at comintzadu a l'acusare de àere cumissu su pecadu prus ignòbile chi una mòngia podat cummìtere. E a pustis de l'àere ofesa e infamada l'at fintzas minetzada.
Sa giòvana, tìmida e birgongiosa, e  sentende·si fintzas culpàbile, no ischiat su de rispòndere e sa badessa sighiat ofendende·la. Obligada a arztiare sa cara, at bidu  chi sa badessa teniat pendende a parte e àtera de sa conca sas cambas de unos cartzones e l'at naradu:
"Faghide·bos su nodu a sa careta e luego m'ais a nàrrere su chi cherides."
"Ma cale careta e careta, putzinosa chi non ses àtera. Como ti pones fintzas a mi befare?" L'at naradu sa badessa.
E sa giòvana l'at repitidu:
"Faghide·bos su nodu a sa careta e luego m'ais a nàrrere su chi cherides."     
A custu puntu medas mòngias ant abbaidadu a conca sa badessa e fintzas issa, tochende·si·la cun sas manos, at cumpresu su chi cheriat nàrrere Isabella.
Sa badessa, bidu chi como totus connoschiant su vìtziu suo, su matessi chi issa aiat rimproveradu a sa giòvana, at cambiadu de su totu su sensu de s'arresonu narende chi fiat impossìbile a resistire a sos istìmulos de sa carre. E duncas, arresonende a s'iscùsia a sas mòngias, las at invitadas a non renuntziare a sas durcuras de sa vida.
Luego si nch'est torrada a letu cun su preìderu e Isabella cun s'amante suo, chi dae sa die at fatu bènnere a sa tzella sua, a crebu de sas chi li teniant imbìdia. Sas mòngias chi non teniant amante, dae sa die ant coitadu pro si nd'agatare unu.