dissabte, 31 de desembre de 2016

Italo Calvino - Marcovaldo - Su pingiatinu





Atòngiu

7 Su pingiatinu

Sas alligrias chi dat custu istèrgiu tundu e ladu naradu "pingiatinu" cunsistint in chi si podet istorinare. Giai su movimentu de allenare su cobercu faghet bènnere sa saliedda in buca, mescamente si unu no ischit galu su chi b'at in intro, ca pro esempru est sa mugere chi ogni mangianu ammaniat su pingiatinu.  iscovacadu custu, si bidet su màndigu incarcadu: sartitza cun lentìgia, o oos a tostu cun eda, o bacallà cun pulenta, totu bene postu in cussu logu tundu che sos continentes e sos mares in sas cartas de sos globos, e mancaris non bi nde siat meda, faghet s'efetu de unu màndigu sustantziosu e carcu. Su cobercu, una borta chi est istorinadu, faghet de pratu, e de custa manera tenimus duos istèrgios e podimus comintzare a distribuire su màndigu.
Marcovaldo, istorinadu su pingiatinu e leadu deretu su nuscu, leat deretu sa furchita chi si giughet semper fatu, in butzaca, imboligada in unu mucadore, dae cando a mesu die màndigat dae su pingiatinu in contu de torrare a domo. Sas primas furchitadas servint a ischidare cussu màndigu indormigadu, a dare s'aparièntzia e s'atzisu de unu pratu agigu postu in sa mesa a cussu recatu abarradu in cue acucadu giai dae tantas oras. E tando si comintzat a bidere chi b'at paga cosa e si pensat: "Cumbenit a la mandigare a priu", ma giai si nch'ant giutu a buca, lestra e famidas, sas primas furchitadas.
Su primu gustu chi si sentis est sa tristura de su màndigu fritu, ma deretu comintzant sas alligrias, torrende a agatare sos sabores de sa mesa de famìlia, giutos a un'iscenàriu insòlitu.
Marcovaldo como màstigat lentu: est sètzidu in su bancu de unu viale, a curtzu a ue traballat; sigomente domo sua nch'est a tesu e a b'andare a mesu die perdet tempus e dinari in sos billetes de su tramva, isse si nche giughet su màndigu in su pingiatinu, comporadu a posta pro cussu, e màndigat in logu abertu, abbaidende passare sa gente, e a pustis bufat in una funtana. Si est atòngiu e b'at sole, issèberat sos logos assoliados; sas fògias rujas e lùghidas chi ruent dae sas àrbores li servint de pannutzu; sos pìgios de su salame andant a sos canes chi no istentant a si li fàghere amigos; e sas farfarùgias de pane las ant a regòglire sos pugiones, cando in su viale non passet nemos.
Mandighende pensat: "Pro ite su sabore de sa coghina de mugere mia mi faghet praghere a l'agatare inoghe e imbetzes in domo intre sas brigas, sos prantos, sos dèpidos chi essint a pìgiu in ogni arresonu, non mi resessit de l'assaborire?" E sighit pensende: "Como mi l'ammento, custu est su chi est sobradu de sa chena de eris". E lu torrat a leare sa tristura, forsis ca li tocat a mandigare sss sobras, fritas e unu pagu imbischidadas, forsis ca s'allumìniu de su pingiatinu dat unu sabore metàllicu a su màndigu, ma su pensu chi l'est rundende in concas est: "E aco' chi s'idea de Domitilla resessit a mi guastare fintzas sos màndigos a tesu dae issa".
In cussu momentu s'abìgiat chi est belle acabende e li torrat a pàrrere chi cussu pratu siat una licanzadoria rara, e màndigat cun dillìriu e devotzione su chi bi restat in su fundu de su pingiatinu, su chi tenet prus sabore de metallu. Luego, abbaidende s'istèrgiu bòidu e untinosu, lu torrat a leare sa tristura.
Tando imbòligat totu e si nche lu ponet in butzaca, si nde pesat, est galu chitzo pro torrare a traballare,  in sas butzacas mannas de su giachetone sas posadas sunt sonende su tumbarinu iscudende·si a su pingiatinu bòidu.
Marcovaldo andat a unu tzilleri e si faghet pònnere una tatza prena a rasu; o a unu bar e surbit una taztita de cafè; luego abbàidat sas pastas de crema in sa bidriera, sas iscàtulas de caramellas e de turrone, si cumbinchet chi no est beru chi nde tenet gana, chi non tenet gana pròpiu de nudda, dat una mirada a su fubolinu pro si cumbìnchere chi cheret trampare su tempu e non su fàmene. Torrat in carrera. Sos tramvas sunt torra prenos de gente, est s'ora de torrare a traballare; e isse s'aviat.
Domitilla, sa mugere, pro resones chi issa ebbia connoschet, at comporadu una cantidade manna de sartitza. E pro tres seros sighidos Marcovaldo at chenadu sartitza e raba. Custa sartitza però deviat èssere de cane; su fragu ebbia bastaiat a fàghere pèrdere s'apetitu. In cantu a sa raba, custa ortalìssia pàllida e fuidita, fiat sa sola chi Marcovaldo mai aiat pòdidu sufrire.

A mesu die, sa matessi cosa in su pingiatinu, sartzitza e raba frita e untinosa. Ismemoriadu comente fiat allenaiat semper su cobercu cun bramosia, sena s'ammentare su chi aiat mandigadu su sero in antis a chenare, e ogni die fiat sa matessi delusione. Sa de bator dies nch'at infèrchidu sa furchita, at torradu a fragare, si nde fiat pesadu dae su bancu, e a pingiatinu abertu in manu si fiat incaminadu distraidu in su viale.  Sa gente bidiat cussu òmine passigende cun una furchita in manu e in s'àtera inu pingiatinu de sartzitza e pariat chi non si detzideret a si nche giùghere a buca sa prima furchetada.
Dae una bentana unu pitzinneddu at naradu: - Ehi, tue borta·ti!
Marcovaldo at impinnadu sos ogros. Dae su taneddu de una villa rica, unu pitzinneddu fiat a cùidos puntados in s'antarile, in ue b'aiat unu pratu.
- Ehi, tue! Ite ses mandighende?
- Sartitza cun raba!
- Biadu a tie! - at naradu su pitzinneddu.
- Eh ...- at fatu Marcuvaldo, tantu pro nàrrere.
- Pensa chi deo dia dèvere mandigare cherbeddu frissu ...
Marcovaldo at abbaidadu su pratu in s'antarile. B'aiat una frissura de cherbeddos, modde e totu allorigada che unu muntone de nues. Sas tivas si li fiant tremulende.
- Pro ite, a tie non ti praghet su cherbeddu? ... - at preguntadu.
- Nono, m'ant inserradu inoghe, punidu, ca non nde chèrgio mandigare. Ma deo nche lu frundo dae sa bentana.
- E sa sartitza a ti praghet? ...
- Emmo, paret una colora ... In domo non nde mandigamus mai ...
- Tando tue mi das su pratu tuo e deo ti do su meu.
- Viva! - Su pitzinneddu fiat totu cuntentu. At pòrridu a s'òmine su pratu suo de majòlica cun una furchita de arghentu totu ornada, e s'òmine l'at dadu su pingiatinu cun sa furchita de istagnu.
E si fiant postos ambos a mandigare: su pitzinnedu in s'antarile e Marcovaldo sètzidu in unu bancu a ogros , ambos linghende·si sas lavras e narende·si chi mai aiant mandigadu unu recatu gasi bonu.
Cando aco' chi a palas de su pitzinneddu cumparit una servidora a manos in chintzu.
- Segnoricu! Deus meu! Ite est su chi est mandighende?
- Sartitza! - faghet su pitzinneddu.
- E chie bi l'at dada?
- Cussu òmine, - e at inditadu a Marcovaldo chi at sessadu de mandigare, a lenu e cun contivìgiu, unu cantu de cherveddu.
- Frundat·nche·la! Ite mi tocat a intèndere! Frundat·nche·la!
- Ma est bona ...
- E su pratu suo? E sa furchita?
- La tenet cussu òmine ...- e at torradu a inditare a Marcovaldo chi teniat sa furchita in artu cun unu bìculu de cherveddu mossigadu.
Cussa si fiat posta a boghes: - A su ladru! A su ladru! Sas posadas!
Marcovaldo si fiat postu a sa rea, at dadu un'ùrtima abbaidada a sa frissura lassada a mesu, si fiat acurtziadu a sa bentana, at postu in s'antarile su pratu e sa furchita, at fissadu totu chìberu sa servidora, e si nch'est istesiadu. At intesu su pingiatinu rodulende in su martzapee, su prantu de su pitzinneddu, s'atàpida de sa bentana serrada cun malas maneras. Si fiat ingrusciadu a regòglire su pingiatinu e su cobercu. Si fiant catados e su cobercu no incasciaiat prus comente si tocat. Si nch'at tzacadu totu in butzaca e fiat andadu a traballare.


dilluns, 26 de desembre de 2016

Italo Calvino - Marcovaldo - Unu sàbadu de sole, arena e sonnu






Istiu

6  Unu sàbadu de sole, arena e sonnu.

- Pro sos reumatismos suos, - aiat naradu su dotore de sa Mutua, - custu istiu bi cherent unos bagnos de arena -. E Marcovaldo unu sàbadu a merie fiat abbaidende in s'oru de su riu in chirca de unu logu de arena asciutu e solianu. Ma in ue b'aiat arena, su riu fit totu unu cracalliare de cadenas ruingiadas; gruas e dragas fiant traballende: màchinas betzas che dinosàuros chi isforrojaiant in intro de su riu e ghetaiant cutzaradas mannas de arena in sos càmios de sas impresas edilìtzias firmos in cue intre sos sàlighes. Sa filèrina de sos puales de sas dragas pigaiat deretos e nde falaiant abucados, e sas gruas artziant in su tzugru longu issoro un'iscàrgiu de pellicanu gutiende ludu nieddu de su fundu. Marcovaldo s'abbasciaiat a tocare s'arena, l'apretaiat in sa manu; fiat ùmida, unu limu, unu ludràmene: fintzas in ue bi tocaiat su sole in sa superfìtzie si formaiat unu pìgiu sicu e isfarinaditu, unu tzentìmetru a in suta fiat infusta.
Sos fìgios de Marcovaldo, chi su babbu si nche los aiat giutos fatu cun s'ispera de los fàghere traballare covachende·lu de arena, fiant frie frie dae sa gana chi teniant de intrare a modde.- Ba', ba', nos nch'acabussamus! Nadamus in su riu!
- Ma mancantes seis? B'est su cartellu "Perigulosu meda a intrare a modde"! Podides afogare, falare·nche a fundu che pedras! - E ispiegaiat chi, in ue ant isforrojadu su fundu sas dragas, abarrant unos imbudos bòidos chi nche sutzant sa currente a mulineddu.
- Su mulineddu, mustra·nos su mulineddu! - Pro sos pitzinnos sa paràula sonaiat alligra.
- Non si bidet: ti leat a unu pee, cando ses nadende, e ti nche trasinat a fundu.
- E cussu, pro ite non nche falat a fundu? It'est, unu pische?
- Nono, est unu gatu mortu, - ispiegaiat Marcovaldo. - Gallìgiat ca tenet sa matza prena de abba.
- A sa coa lu leat su mulineddu a su gatu? - at preguntadu Michelino.
Sa faladòrgia erbosa de s'oru de su riu, in unu tretu, s'illargaiat in una pàdima in paris in ue bi fiat unu sedatzu mannu. Duos renajolos fiant sedatzende unu muntone de arena, a corfos de pala, e semper a corfos de pala nche la carrigaiant in unu barcone nieddu, bàsciu, largu e ladu, galligende in cue presu a unu sàlighe. Sos duos òmines barbudos fiant traballende suta a su sole buddende cun capeddu e giacheta, ma totu roba  istratzulada e mugherada, sos pantalones chi finiant in chirriolos in sos ghenugros, lassende a sa nuda ancas e pes.
In cussa arena asciutende dies e dies, fine, innetada dae sas bruturas, crara che arena de mare, Marcovaldo at bidu su chi bi cheriat pro a isse. Ma l'aiat bida tropu a tardu: la fiant giai ammuntonende in cussu barcone pro si nche la giùghere ... Nono, galu nono: sos renajolos, assentadu su càrrigu, ant postu manu a un'impagiada de binu, e a pustis de si l'àere passadu una pàriga de bortas e de àere bufadu a bruncu, si fiant isterrujados a s'umbra de sos fustiarbos pro lassare colare s'ora prus caente.
"Fintzas chi issos abarrant in cue dormende, deo m'apo a pòdere corcare e fàghere sos bagnos de arena!" at pensadu Marcovaldo, e a sos pitzinnos, a s'iscùsia, at cumandadu: - Lestros, agiudade·mi! -
Brincadu subra de su barcone, si nd'at bogadu camisa pantalones e iscarpas e si nche fiat tzacadu in mesu de s'arena. - Cugugiade·mi! Cun sa pala! - at naradu a sos fìgios. - Nono, sa conca nono; cussa mi serbit pro respirare e tocat a la lassare a in foras! Totu su restu!
Pro sos pitzinnos fiat che cando si faghent casteddos de arena. - A giogamus cun sas formeddas? Nono, faghimus unu casteddu cun sos marilleris! Ello! Mi' chi essit mègius una pista pro botzigheddas!
- Como lassade·mi in pasu! - at isbufidadu Marcovaldo, dae suta de s atuda de arena. - Antis: ponide·mi unu capeddu de pabiru in conca e in antis de ogros e luego brincade a oru de riu e andade a giogare prus a tesu, ca si nono sos renajolos si nd'ischidant e mi nche catzant!


- Ti podimus fàghere navigare tostende su barcone cun unu cannau dae oru de riu, - at propostu Filippetto, e aiat giai mesu isortu s'atracu.
Marcovaldo, sena si pòdere mòvere, istorchiat buca e ogros pro los brigare. - Si non bos nch'andades deretu e m'obligades a nd'essire dae inoghe, bos iscudo a pala! - E sos pitzinnos si nche fiant fuidos. Su sole fiat brusiende, s'arena buddende, e Marcovaldo lari-lari de suore suta de su capeddu de pabiruseraiat, penende pro istare in cue firmu a si còghere, su profetu chi dant sas curas fadigosas o sas meighinas isgradèssidas, cando si pensat: prus est mala e prus est signale chi faghet bene.
E si nche fiat dormidu, bantzigadu dae sa currente suave chi  unu momentu tostaiat e un'àteru s'acurtziat a s'atracu. E tosta e lassa, su nodu chi Filppetto aiat mesu isortu in antis, si fiat isortu de su totu. E su barcone càrrigu de arena fiat faladu lìberu in su riu.
Fiat s'ora prus caente de su merie; totu fiat in pasu: s'òmine cugugiadu in s'arena, sos umbragos de sos pontiles, sos pontes assolados, sas domos chi iscabitaiant a persianas serradas, a in segus de sas muràllias. Su riu fiat cun paga abba, ma su barcone giutu dae sa currente, istransiat sas sicas de ludu chi a tretos iscabitaiant, o bastaiat una mòvida lèbia a suta a nche lu torrare a pìgiu de s'abba prus arta.
A una de custas mòvidas Marcovaldo at abertu sos ogros. At bidu su chelu càrrigu de sole, in ue passaiant sas nues bàscias de s'istiu. "Cantu current custas nues, - at pensadu. - E a nàrrere chi non b'at mancu una frina!" Luego at bidu unos filos elètricos: fintzas issos curriant che sa nues. At bortadu a unu ladus sa mirada cantu bi lu podiat permìtere su cuintale de arena chi teniat a subra. S'oru destru de su riu nche fiat a tesu, birde, e fiat currende; su mancu fiat chisinatu, a tesu, e currende fintzas issu. At cumpresu chi nche fiat in mesu de su riu, viagende; nemos li torraiat cabu: fiat a sa sola, interradu in unu barcone de arena andende sena ghia, sena remos e nen timone. Ischiat chi si nde diat èssere dèvidu pesare, chircare de aprodare, pedire agiutòriu; ma a su matessi tempus su   su pensu chi sos bagnos de arena recheriant un'immobilidade cumpleta lu faghiat sentire impignadu a istare firmu su prus chi podiat, pro non pèrdere momentos pretziosos a sa cura sua.
Totu in unu at bidu su ponte; dae sas istàtuas e lampiones chi imbelliant sas barandìllias, dae s'amprura de sos arcos chi ocupaiant s'aera, l'at reconnotu: non pensaiat nch'èssere essidu gasi a tesu. E intrende in sa parte umbrina chi sos arcos imbiaiant a s'abba, si fiat ammentadu de s'istrampu. A una chentina de metros coladu su ponte, sa càscia de su riu faghiat unu giumpu; su barcone nche diat èssere faladu in s'istrampu isbortulende·si e isse diat èssere istadu covacadu de su totu dae s'arena, dae s'abba, dae su barcone sena peruna ispera nde nde pòdere essire biu.  Ma s'oriolu prus mannu suo, semper in cussu momentu, fiat a su profetu de sos bagnos de arena chi diat àere malogradu in un paterfilio.
At isetadu sa ruta. E si fiat dada: ma est istada un'istràmpida dae in suta a subra. In s'oru de su giumpu, in cussa istajone de paga abba, si fiant ammuntonados bancos de ludu, calicunu cun fundos birdes e fines de canna e giuncu. Su barcone si bi fiat apeigadu cun totu sa carena sua lada, faghende sacheddare su càrrigu de arena e s'òmine sepultadu in intro. Marcovaldo si fiat agatadu lampadu peri s'aera che imboladu dae una catapulta, e in cussu momentu at bidu su riu suta de isse. O siat: no l'at bidu pro nudda, at bidu petzi una bruddighinada de gente chi prenaiat su riu.


Su sàbadu a merie, s'atrumaiat gente meda in cussu tretu de riu, in ue s'abba bàscia giompiat ebbia fintzas a s'imbìligu, e sos pitzinnos b'itzaculaiant a iscolas intreas, e fèminas rassas, e òmines faghende su mortu, e giòvanas in bichini, e barrosos peleende intre issos, e tramateddas de plàstica, botzas, sarbavidas, rodas de veturas, barcas a remu, barcas a pagaja, barcas a palu, canotos de gomma, canotos a motore, canotos de sarbamentu, piscadores un sa nassa, piscadores a lentza, fèminas betzas in paracu, bajanas cun sumbreri de pàgia, e canes, canes, canes, minoreddos e sanbernardos, a manera chi non si bidiat mancu unu pòddighe de abba in totu su riu. E Marcovaldo, bolende, no ischiat si nche diat èssere faladu subra de una tramatedda de plàstica o in bratzos de una giunìnica matrona; ma de una cosa fiat seguru: chi mancu unu gùtiu de abba lu diat àere tzirigadu.


diumenge, 18 de desembre de 2016

Italo Calvino - Marcovaldo - Sa cura de sas bespes






Beranu

5. Sa cura de sas bespes              

S'ierru si nche fiat coladu e aiat lassadu a in segus suo sos dolores reumàticos. Su sole lèbiu de su merie beniat a allegrare sas dies, e Marcovaldo nche colaiat s'ora abbaidende sas fògias brotende, sètzidu in unu bancu, isetende de torrare a traballare. Acanta a isse si setziat unu betzigheddu, paligobbosu imboligadu in unu capoto totu prenu de tzàpulos: si naraiat Rizieri a sambenadu, giubiladu e solu in custu mundu, fintzas isse fitianu de sos bancos soliados. Cando non cando custu segnor Rizieri faghiat unu brinchigheddu e abboghinaiat - Ahi! - e s'unchinaiat semper de prus in su capoto. Fiat càrrigu de reumatismos, de artrite, de dolores de ischina, chi leaiat in s'ierru ùmidu e fritu e chi lu sighiant totu s'annu. Pro l'acunortare, Marcovaldo l'ispiegaiat sas vàrias fases de sos reumatismos suos, de sos de sa mugere e de sa fìgia manna, Isolina chi, s'iscuredda, non creschiat tantu sana.
Marcovaldo ogni die si nche giughiat dae domo su màndigu imboligadu in pabiru de giornale; sètzidu in su bancu l'isboligaiat e daiat su cantu de giornale totu male pijadu a su segnor Rizieri chi isterriat sa manu pistighingiosu, narende: - Essi a bìdere sas novas de oe, - e lu leghiat cun su matessi interessamentu de semper, mancari esseret de duos annos in antis.
E gasi est chi una die b'at agatadu un'artìculu a pitzu de su modu de sanare dae sos reumatismos cun su velenu de sas abes.
- At a èssere cun su mele, - at naradu Marcovaldo, semper punnadu a s'otimismu.
- Nono, - at fatu Rizieri, - cun su velenu narat inoghe, cun su de s'agu, - e l'at lèghidu unas cantas frases. Ant chistionadu a longu de abes, de sas virtudes issoro e de cantu podiat costare cussa cura. Dae tando, caminende peri sas carreras, Marcovaldo, inteteraiat sas origras a ogni mùina, sighiat cun sa mirada cada babboi bolende a inghìriu suo. E gasi, sighende su bolu de una bespe matzimanna e a ziras grogas e nieddas, at bidu chi si nche tzacaiat in su bòidu de un'àrbore e chi dae in cue nd'essiant àteras bespes: una ranzena, unu movimentu chi annuntziaiant sa presèntzia de unu bespàrgiu mannu in intro de su truncu. Marcovaldo deretu si fiat postu a catziare. Teniat unu bote de bidru, cun duos pòddighes de marmellada galu in su fundu. L'at lassadu abertu a curtzu a s'àrbore. Una bespe deretu si fiat posta a muinare a inghìriu, e fiat intrada, atraida dae su fragu durche; Marcovaldo, lestru, at tapadu su bote cun unu cobercu de pabiru.



E deretu chi at bidu a Rizieri, at naradu, mustrende·li  su bote cun sa bespe presonera e infuriada : - Bèngiat, bèngiat, chi li fatzo s'inietzione! -
Su betzigheddau reselaiat, ma Marcovaldo non cheriat de peruna manera transire s'esperimentu e insistiat pro lu fàghere in cue etotu, in su bancu in ue fiant: non bi fiat bisòngiu chi su patziente s'ispogiaret. Cun timòria e a su matessi tempus cun ispera, Rizieri s'at artziadu un'oru de su capoto, de sa giacheta, de sa camisa, e aberende·si passu in mesu de màllias istampadas s'at iscobertu unu puntu de sos lumbos in ue li doliat. Marcovaldo at postu in cue sa buca de su bote e nd'at bogadu su pabiru chi serviat de cobercu. A primu no est sutzessu nudda; sa bespe non si moviat: si fiat dormida? Marcovaldo pro l'ischidare at dadu unu corfu in su fundu de su bote. Fiat cussu su chi bi cheriat: sa bespe fiat bolada a in antis e nch'at infèrchidu s'agu in lumbos de Rizieri. Su betzigheddu at fatu unu tzichìrriu, si fiat postu a sa rea e at leadu a caminare che unu sordadu disfilende, isfrigatzende·si sa parte punta addolorida e iscudende unos cantos frastimos.
Marcovaldo fiat satisfatu de su totu, mai su betzigheddu fiat istadu gasi tèteru e martziale. Ma una guàrdia si fiat firmada a curtzu a issos e si los fiat abbaidende fissa; Marcovaldo a leadu a Rizieri a sa bratzeta e si nche fiat istesiadu fruschiende.   
Fiat torradu a domo sua cun un'àtera bespe in su bote. A cumbìnchere sa mugere a si fàghere pùnghere no est istada cosa de pagu contu, ma in fines bi fiat resèssidu. Pro un'iscuta, si no àteru, Domitilla si fiat chensciada petzi de su brusiore de bespe.
Marcovaldo si fiat postu a tènnere bespes sena pasu. At fatu un'inietzione a Isolina, un'àtera a Domitilla, ca petzi una cura sistemàtica podiat èssere profetosa. A pustis si fiat detzisu a si fàghere pùnghere fintzas isse.  Sos pitzinnos, giai l'ischimus comente sunt, naraiant: - Fintzas deo, fintzas deo, - ma Marcovaldo at prefertu a lis dare unos cantos botes pro tènnere cantas prus bespes podiant pro acrèschere su consumu fitianu.  Rizieri fiat andadu a l'agatare a domo sua; cun isse bi fiat un'àteru betzigheddu, su cavalieri Ulrico, cun un'anca tràsina tràsina e chi cheriat comintzare dereu sa cura.
Si fiat isparghinada sa boghe; Marcovaldo como traballaiat sighidu: semper teniat una mesa dozina de bespes a banda, cada una in su bote suo de bidru, afilerinados in unu parastàgiu.
Poniat su bote in una nàdiga de sos patzientes che chi esseret una siringa, nde bogaiat su cobercu de pabiru e cando sa bespe aiat puntu, isfrigatzaiat cun cotone infustu in alcol, cun gestu seguru che chi esseret unu dotore pràticu. Sa domo sua fiat n'aposentu ebbia in ue dormiat totu sa famìlia;  l'at partzida cun unu parabentu, fatu comente at pòdidu, a una banda un'aposenteddu de isetu e a s'àtera s'istùdiu. In s'aposenteddu de isetu sa mugere de Marcovaldo retziat sos clientes e leaiat sos onoràrios. Sos pitzinnos leaiant sos botes bòidos e curriant a su bespàrgiu a tènnere bespes. A bortas custas los punghiant, ma non pranghiant agiomai prus ca ischiant chi faghiat bene a sa salude.
Cussu annu sos reumatismos curriant peri sa populatzione che sas ancas de unu purpu; sa cura de Marcovaldo fiat divènnida meda famada; e su sàbadu a merie isse at bidu su sostre suo pòveru ocupadu dae una truma de òmines e fèminas addolidos apretende·si chie s'ischina e chie sos costàgios, calicunu cun aparèntzia de pedidore, àteros chi pariant pessones ricas, atràidos dae sa novedade de cussu remèdiu.
- Movide·bos, - at naradu Marcovaldo a sos tres fìgios mascros, - leade sos botes e andade a tènnere cantas prus bespes podides. -Sos pitzinnos si fiant aviados.
Fiat una die de sole, bespes meda fiant muidende in su viale. Sos pitzinnos costumaiant a las catziare unu pagu a tesu dae s'àrbore in ue bi fiat su bespàrgiu, chirchende de tènnere sas chi fiant assoladas. Sa die però Michelino, pro achipire e nde leare prus chi podiat, si fiat postu a las tènnere in sa buca de su bespàrgiu. - Gosi si faghet, - naraiat a sos frades, e chircaiat de tènnere una bespe ponende·li a in subra su bote cando si firmaiat. Ma cussa semper si nche bolaiat e torraiat a si firmare a curtzu a su bespàrgiu. Como fiat pròpiu in s'oru de sa buca de su truncu e Michelino fiat a puntu de nche l'inserrare in su bote cando, totu in unu at intesu duas bespes mannas ghetende·si contra a isse comente a lu pùnghere in conca. S'est amparadu, ma at sentidu sa puntura de sos agos e, abboghinende dae su dolore, aiat lassadu andare su bote. Deretu, s'anneu pro su chi aiat fatu, nde l'aiat catzadu su dolore: su bote nche fiat rutu in intro de su bespàrgiu. Non s'intendiat prus peruna mùida, non nd'essiat prus peruna bespe; Michelino sena tènnere sas fortzas pro abboghinare, at fatu unu passu a in segus e totu in unu dae su bespàrgiu nde fiat essida tronende una nue niedda, carca, cun una mùida insurdidora: fiant totu sas bespes chi si moviant apugionadas e furiosas!
Sos frades ant intesu a Michelino abboghinende e currende comente mai l'aiat fatu in vida sua. Pariat andende a vapore, de cantu cussa nue chi giughiat a in segus suo pariat su fumu essende dae unu fumajolu.
A ue si nche fuit unu pitzinnu pessighidu? A domo sua. E gasi at fatu Michelino.


Sa gente non teniat su tempus de cumprèndere ite fiat cussa cona intre sa nue e s'èssere umanu currende che lampu peri sas carreras cun una rebòmbida mesturada cun una mùida.
Marcovaldo fiat narende a sos patzientes: - Tenide unu pagu de passèntzia, como ant a bènnere sas bespes, - cando totu in unu si fiat aberta sa ghenna e custas aiant ocupadu s'aposentu. No ant bidu mancu a Michelino currende a nche tzacare sa conca in unu puale prenu de abba: totu s'aposentu fiat prenu de bespes e sos patzientes s'isbratzaiant tentende, de badas, de si nche las catzare, e sos reumàticos faghiant miràculos de agilidade e sos artos cancarados tranchinaiant furiosos.
Fiant bènnidos sos pompieris e a pustis sa Rughe Ruja. Istèrridu in unu letinu de ospidale, unfradu dae sas pùnghidas chi mancu sa mama lu diat reconnòschere, Marcovaldo non s'atriviat a rispòndere a sos frastimos chi dae sos àteros letos li ghetaiant sos clientes suos.