dissabte, 17 de novembre de 2018

Ausiàs March



 Ausiàs March, grandu poeta valentzianu (1400-1459)  

____________________________

De sos males chi sos trobadores ant cantadu
su mudòngiu in amore est su prus forte;
no est de dura longa cussu assentu, 
ca deretu sighit un'àteru disigiu, 
lassende a banda su chi si cheret sighire.
Sa brama mia cheret su chi non cheria;
cherende amare, l'apo dispretziadu,
e, non cherende, nointames apo amadu.



Dels mals d’amor que trobadors han dit  
no·n sé pus fort que son gran mudament;  
lo ferm estat no dura llongament,  
seguint aquell un novell apetit,  
faent jaquir ço que vol hom seguir.  
Mon apetit vol ço que no volguí;  
volent amar, lladoncs jo avorrí,  
e, no volent, amí sens consentir. 



divendres, 12 d’octubre de 2018

Lev Tolstoj





Su cane de Jacov

Una pastore teniat una mugere e duos fìgios, unu mascitu de sete annos e una feminedda de chimbe. Teniant unu cane chi fiat pililongu e teniat su mutzighile biancu e sos ogros mannos. 
Una die su pastore fiat andadu a su padente e at naradu a sa mugere de non fàghere essire dae domo sos fìgios ca unos cantos lupos fiant istados totu sa note rundende sa domo e aiant finas assaltiadu su cane. 
- No andedas a su padente, - l'at naradu sa mama a sos fìgios - e si fiat posta a traballare. No aiat mancu comintzadu chi su pitzinnu at naradu a sa sorrighedda:
- Andemus a su padente, eris apo bidu un'àrbore de mela fata.  
- Ajò - at rispostu sa pitzinna.
E ambos fiant tzucados a su padente.
Cando sa mama at acabadu de traballare, at mutidu sos fìgios, ma issos non fiant in logu. Fiat essida tando a su giannile de domo e at comintzadu a los mutire. Non rispondiant.
Su maridu, torradu a domo,  at preguntadu:
- E ue sunt sas criaduras?
Sa mugere l'at rispostu chi no l'ischiat.
Tando su pastore fiat essidu in chirca de sos fìgios. 
Totu in unu at intesu su cane apeddende. 
Fiat cùrridu a ue l'aiat intesu e at bidu sos fìgios sètzidos suta de una tupa, pranghende, mentres chi unu lupu fiat peleende cun  su cane e lu fiat mossighende. Su pastore at leadu sa istrale e at ochidu su lupu. Luego at leadu a manu tenta sos fìgios e fiat tzucadu a domo sua.
Arrivados a domo sa mama at serradu sa ghenna e si fiant sètzidos pro mandigare.
Totu in unu ant intesu su cane orulende a curtzu a sa ghenna. Fiant essidos a sa corte e cheriant fàghere intrare su cane in domo, ma su cane fiat totu brutu de sàmbene e non si podiat mancu mòvere.
Sos pitzinnos l'ant giutu pane e abba, ma issu non cheriat nen mandigare e nen bufare; cheriat lìnghere ebbia sas manos issoro. Luego si fiat istèrridu a unu costàgiu e at acabadu de si chensciare. Sos pitzinnos ant pensadu chi s'esseret dormidu, ma su cane si nche fiat mortu. 

dijous, 11 d’octubre de 2018

F. García Lorca




Note                                    

In su mudìmene de sa bidda
B'est  luna crara de paghe.
Duos gatos nieddos sunt dormischende
Acanta a una bentana pòvera
De sa crèsia. Sos carros 
Sunt abbandonados
In sas carreras assoladas.
Carchi puddu est giai cantende.
Dae sas istallas s'intendent 
sos animales sulende, 
S'alenu de sas berbeghes
Dormende in su corrale
Suta de sa luna, o passos
De carchi maniale inchigiadu
Ammaniende arados e giuos
Isetende s'arbèschida. 
Assèliu infinitu in sa bidda
Cun luna crara de paghe!

Lenta colat sa note.
Luego at a fàghere de die
Ca sas chimas de su monte
Tenent craresa nìbida
E un'aera frisca e crispa
Giogat cun s'olivàriu.
E s'intendent sos bèlidos
De berbeghes andende giai 
Cara a sa costa de sos montes
In ue s'isterret sa pastura.
In sas pedrajas sa calàndria 
Ghetat su tzichìrriu suo chitulianu
E in sos fustiarbos nieddos,
Mentres si movent sas umbras,
Sos pugiones cun sos pipiolos issoro
Aberint su cantu issoro aladu.
Arbèschida! Gratia plena!
Lampìgiu de nie e de mare.
Ànsia de vida in sos sartos.
Lughe, ànima de eternidade!
Arbèschida! Gratia plena.
E sos masones si nch'andant. 
Sas campanas de sa cresiedda 
Diant chèrrere resussitare 
Pro pòdere cun su cantu issoro
Animare sos intùmbidos. 
Ma custa bidda est morta
Ca lu sunt sas campanas suas. 
Arbèschida! Gratia plena.
Glòria a su sartu e a sa domo
Chi imbiat fumu in sas aeras.
Su sole oramai est iscabitende.
Arbèschida, gratia plena.
Sa bidda narat: "Un'àtera die".

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Lev Tolstoj




Su fogu

In tempus de messera sos massajos e sas fèminas issoro fiant tzucados pro andare a traballare. In bidda fiant abarrados sos betzos e sos pitzinnos ebbia. In una domo bi fiat sa giaja cun sos tres nebodeddos suos. Sa giaja at allutu su fogu in sa tziminera e si nche fiat andada a dormire. Ma sas muscas, punghende·la, li daiant infadu e issa non resessait a leare sonnu; tando s'at covacadu sa conca e sa cara cun unu mucadore e fiat resèssida in fines a si nche dormire.
Una de sas netigheddas suas, Màscia, de tres annos, at leadu unos cantos titzones dae sa tziminera e los at postos in una sartàine, fiat andada in sa corte in ue bi fiant sas tritzas de pàgia ammaniadas dae sas fèminas pro prèndere sas mannas, at postu sos titzones suta de sa tritzas e at comintzadu a sulare. Cando sa pàgia at leadu fogu Màscia, alligra che a Pasca, at leadu a manu tenta su fradigheddu Kirjushka, de un'annu e mesu e chi agigu andaiat, e l'at naradu:
- Abba' Kirjushka ite bella tziminera chi apo allutu.  
Sas mannas oramai fiant brusiende e catzende istinchiddas. Cando Màscia si fiat abbista de su chi aiat fatu, dae su fumu chi si fiat pesadu si fiat assuconada e posta a cùrrere. Su frade fiat rutu a buca a terra in su giannile, e si fiat postu a prànghere. Màscia l'at trisinadu a intro de domo e ambos si fiant cuados suta de sa mesa. Sa giaja no aiat intesu nudda de su chi fiat sutzedende  e sighiat dormende.
Vanja, su frade mannu, chi teniat oto annos, nche fiat foras. Cando at bidu chi dae s'intrada de domo essiat fumu, fiat cùrridu a intro traessende su fumu, at ischidadu sa giaja chi, assuconada comente fiat at perdidu, su cherveddu e, ismentighende·si sos nebodeddos, fiat cùrrida a foras in chirca de agiudu. 
In su mentres Màscia abarraiat cuada e a sa muda suta de sa mesa, ma su fradigheddu abboghinaiat dae su dolore a su nare.  Vanja l'at intesu, at abbaidadu suta de sa mesa e at abboghinadu a Màscia:
- Essi·ti·nche dae in cue, si non ti cheres brusiare!
Màscia si fiat posta a cùrrere cara a s'intrada de domo ma dae su fumu e dae su fogu chi bi fiant non podiat passare e fiat torrada a in segus. Tando Vanja fiat pigadu in sa bentana e at cumandadu a Màscia de bi pigare fintzas issa. Màscia l'at postu mente e Vanja at leadu su fradigheddu ma non resessiat a nche lu pigare ca pesaiat e in prus pranghiat e non si lassaiat agantzare. Vanja fiat rutu duas bortas e in su mentres chi chircaiat de nche fàghere colare su fradigheddu dae sa bentana, sa ghenna de domo fiat giai brusiende. Vanja cheriat fàghere passare dae sa bentana a primu sa conca e a pustis su restu de su corpus, ma su fradigheddu, meda assuconadu, s'agantzaiat cun sas manos a s'oru de sa bentana. Tando Vanja at abboghinadu a Màscia:
- Lea·li sa conca! - e isse in su mentres l'ispinghiat dae suta.
E de custa manera l'ant fatu colare dae sa bentana e totus si fiant postos in sarbu.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

M. de Montaigne








Ditzionarieddu de sa sabiduria


Chèrgio presentare inoghe custu Ditzionarieddu de sa sabiduria, chi apo traduidu in sardu, basadu in unu libru a incuru de Roberto Bronchio. Sas definitziones chi ais a agatare sunt bogadas dae s'òpera de Michel de Montaigne, pensadore e òmine polìticu frantzesu (1533-1592), titulada Les Essais, Sàgios. Sa richesa ispirituale, sa cumplessidade de sos argumentos tratados e sos insignamentos de vida chi oferint in ogni pàgina, faghent pensare a sos Les Essais comente a una genia de Bìbbia làica, in ue est presente s'òmine, s'òmine ebbia, cun totu sas dudas e timòrias suas, sas debilidades e passiones, su coràgiu e sa vilesa sua, su praghere e su dolore. Est s'òmine su protagonista; calicunu at afirmadu chi si tratat de un'autoretratu de su pensadore frantzesu. 

*****





Amistade

         Sos chi, a manera abituale, definimus amigos e amistade non sunt àteru si non connoschèntzias e relatziones bonas creadas dae una tzircustàntzia determinada o pro benefìtziu: sunt custos chi ant postu a pare animas diferentes. In s'amistade verdadera, sa chi deo li naro amistade de a beru, sas ànimas si misturant, si intritzant, si cunfundent s'una cun s'àtera in unu ligàmene tantu istrintu chi faghet ismentigare sa manera chi si sunt aunidas. Si calicunu mi diat preguntare pro ite deo istimaia a un'amigu, dia rispòndere: "Ca fiat isse, ca fia deo".



Amore

         Faeddende ladinu e dae unu puntu de vista materiale, deo penso chi s'amore est petzi sidis pro gosare cara a un'ogetu disigiadu, e chi Vènere non est àteru si non su praghere de iscarrigare sos vasos pròpios, praghere chi si torrat vìtziu pro etzessu o pro litzèntzia ebbia.





         


Ànima

         Prus s'ànima est bòida e farta de ecuilìbriu, cun prus fatzilidade est in poderiu de su primu argumentu chi ascurtat.

         Sos males de s'ànima, intostende·si, si cuant: prus unu est malàidu e prus pagus los sentit. Est pro custu chi tocat a los fàghere essire a pìgiu e, israighinende·los dae petorras, mustrare·los sena piedade. 

         Est cosa giusta , nant chi, chi su corpus non sigat totu sos apetitos suos a dannu de s'ànima: ma pro ite tando no est àtere e tantu giustu chi s'ànima non sigat sos disìgios suos a dannu de su corpus? 



Animales

         Tenimus unu dovere de solidariedade non cun sos animales ebbia, chi tenent vida e sentimentos, ma fintzas cun sas àrbores e sos fundos. Devimus rèndere giustìtzia a sos òmines e gentilesa e benevolèntzia a sas àteras creaturas chi in una carchi manera sunt aunidas cun nois. B'est una relatzione istrinta intre issas e nois e esistint fintzas òbrigos retzìprocos ... Sos animales cara a nois sunt prus regulados e si cumportant segundu sos lìmites chi lis at dadu sa natura; custu in generale, ma no in una manera rìgida ca fintas issos presentant a bortas unu tzertu assimìgiu cun s'òmine.


         Pro ite custa imperfetzione de sa natura chi impedit sa comunicatzione intre sos animales e nois no est tantu nostra cantu issoro? No est craru de chie siat sa neghe de non comunicare, ca nois no los cumprendimus prus de cantu issos cumprendent a nois. Pro sa matessi resone issos nos podent giuigare che bèstias comente pensamus nois de a issos.